La claror embogida

Tu i la teva vida ordinària avanceu per la vorera, i també avança el teu cap, i els teus braços, i les cames i tot el teu cos. I de sobte trobes l’amor enganxat a una cara, a uns llavis. Trobes un cos ple d’amor teu i el necessites, et fa falta, tal com et fan falta les teves cames, o les mans o els braços. I tot seguit, sense entendre com, et falta un braç, o una cama, i veus clarament que ho te l’altre persona, i de fet, diries que sempre ha set així.

Llavors passes tot aquell temps infinit sense el teu braç, en aquell desert d’espera, i recol·lectes el coratge pacientment per dir-li alguna cosa. T’hi apropes i tens la panxa plena d’ocells batent les ales, i els arbres i les cases i el món perd el color com si mirés cap a un altre costat.
Llavors et mira i estén un somriure, i la claror somriu arran de terra, als balcons, a les parets. Tens una claror alegre alçant-te lleugerament, i tornes a tenir els braços i les cames gairebé com si sempre hi haguessin set, i tot d’habitacions obertes de bat a bat s’omplen d’una brisa fina de juliol.

I a dins d’aquesta platja d’horitzons i ocells lliures hi dorms unes quantes nits, són unes platges on la vida s’hi allarga i es desplega verda i viva. Però un dia et despertes i veus que alguna cosa ha canviat, diries que alguna petita cosa ha canviat i no és tan càlida com abans. I de fet estàs en un magatzem buit. I ella, per res del món sembla que et vulgui. De fet sembla impossible que ho hagués fet mai. El passat de sobte et sembla boirós, com d’algú altre, i te n’has de despendre com d’una extremitat gangrenada. T’has d’incorporar i trepitjar el present, i començar a reconstruir aquesta habitació desordenada.

Llavors t’arracones a les portes i a les parets per seguir el rastre dels seus ulls plens de flors. Li has de prendre una cama, o un braç, o el que sigui perquè et vulgui. I mentre això no passa, notes que entre tu i la roba que et vesteix hi ha una distància enorme i una pluja fina hi cau desesperadament. I amagues la tristesa que oneja sobre teu, perquè saps que si la veuen els altres sortiran amb rifles i escopetes, perquè la gent no vol gent trista. La gent s’occida i es malmet al costat de gent trista, i per això intentaran caçar la teva tristesa com si fos un cérvol o una guineu.

I tu hauràs de preparar les respostes preparades per quan s’està trist. Són respostes d’indústria càrnica que tothom té. I al fer-ho notaràs com la claror embogida et colpeja com una massa ferotge i t’ho fa entendre tot massa bé. I entendràs massa bé que la seva mà s’agafa a una altra mà i sega tot el dolor dels camps que t’envolten.

I correràs perseguint una ombra que cada cop s’estirarà i s’allunyarà més de tu, mentre es ponen tots els sols del món a la teva esquena. I llavors ella t’evitarà com si fossis un escarbat, i notaràs la fetor del seu gest egoista, mentre rosegues qualsevol os en una claveguera. I et sentiràs absolutament sol, rodejat de polígons industrials i alumini. I el temps passarà en silenci arran de terra. I la soledat arrelarà, i el temps continuarà passant. I llavors, de manera quasi imperceptible, la soledat es farà una mica més habitable, una mica més austera, com de fusta. I et sentiràs lliure. Inesperadament lliure. I, gairebé sense voler-ho, el cos se t’inflaràs suaument, s’inflarà tranquil·lament com un núvol blanc que puja enlaire. I des d’allà veuràs el món ample com mai. Ample com mai.

(Aquest text el vaig escriure el 2013, però havia quedat en un calaix inacabat fins ahir, que finalment el vaig obrir de nou i el vaig acabar)

 

Deixa un comentari

Your email address will not be published.

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Últims tweets

Pròxims concerts

  • 19/11/17 Guillem Ramisa in Roda de Ter at Teatre Eliseu

Més concerts aquí

Arxius