Aquí teniu 12 poemes que em semblen imprescindibles de Miquel Martí i Pol.
És un recull dels diferents programes de “Els imprescindibles de Miquel Martí i Pol” que vaig fer per a Ràdio Roda durant el 2013.

Al llarg de l'any vaig anar fent aquest programa a Ràdio Roda en motiu del desè aniversari de la seva mort; A cada programa escullo un poema de Miquel Martí i Pol i faig una reflexió al seu voltant. Aquest programa m'ha servit per a conèixer millor la seva poesia i també per reflexionar i conèixer-me millor a mi mateix.

1 · El poema

(Capítol 1 - 11/02/2013) 

El poema

El poema és la nit
i un balancí al terrat,
i jo,
assajant de dir coses en veu baixa.

Si apaguessin els llums del pont
i els llums dels carrers
i els de les cases,
el poble seria paorosament gran,
tràgicament indefens.

El poema és la nit,
la nit del poble,
el poble i la nit en una
meravellosa harmonia,

i jo, al terrat,
assegut al balancí,
en el poble,
en la nit,
assajant de dir coses en veu baixa.

2 · In memoriam

(Capítol 2 - 25/02/2013)

In memoriam

Com que no sempre el poema s’organitza
entorn d’una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat González,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s’havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema;
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.

La Soledat González mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.

Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soledat, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.

Tot el que es perd es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González…

3 · Comiat

(Capítol 3 - 14/03/2013) 

Comiat

Ella aleshores digué: -No saps com
és trist de sentir-se tan sola i desvalgut,
just quan t'adones que és inevitable
de reprendre els mateixos camins i la mateixa
gent, i que tot serà inòspit, com ho era abans-.

Recordo que ens miràvem
encara al fons dels ulls, amb l'afany de qui lluita
contra el silenci o la mort. I jo hauria
volgut dir alguna cosa que em fes creure
que, només amb paraules, es podia
deturar el temps. Però tot era inútil
i veia caure els mots, un a un, en el buit
que algú havia creat entorn nostre.

I ella, llavors, va posar-me un instant
la mà damunt els llavis, i va alçar-se
molt lentament del llit, i em semblà que plorava
quan començà a vestir-se.

4 · Un dia seré mort

(Capítol 4 - 28/03/2013)

Un dia seré mort

Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.

5 · El poble

(Capítol 5 - 12/04/2013)

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

6 · La veu se'ns torna

(Capítol 6 - 26/04/2013)

La veu se'ns torna

La veu se'ns torna tota fulles verdes ara a l'estiu
i al cap de vall les coses
són més senzilles del que sembla.
Mira, tant d'horitzó no ens nega ni ens espanta.
Si ara fóssim ben sols caminaríem agafats de la mà
fins que la tarda s'aquietés damunt les oliveres,
damunt els camps llunyans i el cementiri.
Tu i jo sols en la tarda,
sense nosa de gent ni de records.
Com si nasquéssim a una nova
profunda coneixença.

7 · Podem, si vols, asseure'ns

(Capítol 7 - 10/05/2013) 

Podem, si vols, asseure'ns

Podem, si vols, asseure'ns als mateixos
sillons de sempre i rellegir els poemes
que vas escriure ja fa temps.
                                           No sembla
sinó que el món s'acabi en els prestatges
on s'arrengleren llibres i silenci,
pols de paraules i records.
                                        No oblidis,
però, que a fora hi ha la gent, els altres,
i la feixuga càrrega dels dies.

Se't corcarà la veu de tan solemne
si no surts al carrer, i et veuràs créixer
lligat a tu mateix, com una nosa.

Car no perdura el vent de les paraules
sinó el risc de donar-se per comprendre,
i el que compta és l'esforç de cada dia
compartit tenaçment amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten.

8 · Lletra

(Capítol 8 - 27/05/2013)

Lletra

Ara que estic ben sol i és nit a fora
t'escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que varem deixar-nos,
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix el curs de cada dia.
T'escric del poble estant i em creixent líquens

a les mans, em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibres i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm.
Tot el temps transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrere,
i un horitzó de tu que se m'allunya.
Ara tot és solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.
Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres que diries
que hem nascut altra volta. Jo podria
poblar aquest gran silenci de presències
i, poc a poc, esdevenir-ne el centre,
podria dir-te coses més concretes
per convertir la solitud en sorra
i arrelar-hi potser, però aleshores
un vent de sal em malmetria els llavis
i estimo massa l'oci de parlar-te.
Vet aquí, doncs: t'escric i és nit a fora.

¿Què més podria fer per apressar-te
si el temps ja no pot res contra l'espera
de tu que m'he imposat, si no m'arriba
cap remor de la nit i resto immòbil
perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre't?
Cada paraula és una mà que s'obre
per rebre una altra mà. Sóc tot paraules
i em dono tot perquè l'esforç de créixer
ja no em taca la pell ni em desconcerta.

Tot això ho sé d'ençà que cada cosa
se'm fa present, insòlita i precisa,
si tanco els ulls, d'ençà que em martelleja
l'enyor com un malson i visc tothora
voltat de mi mateix. Hi ha dies -creu-me-
que em refuso a pensar-te. No et voldria
separar del silenci ni sotmetre't
a la mesura del desig i, en canvi,
te'm mostres tan concreta que no sembla
sinó que tinc la sang plena de vidres.

Ara t'escric, ja veus, només per dir-te
que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que compartim i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una mateixa pluja.

9 · De societat 

(Capítol 9 - 19/06/2013)

De societat

Una tarda la Lota va dir molt seriosa
que ella el que no faria de cap manera fóra
sortir al carrer si no portava els ulls pintats:
M'estimaria més sortir nua -afirmava-,
i em va mirar aleshores i tots dos vam somriure.
Ella seia al costat del seu marit i duia
uns shorts blancs molt cenyits damunt les cuixes d'eben.
Bevíem whisky amb gel i parlàvem, com sempre,
de revolucions fallides i de sexe,
de drets, de llibertats i d'altres bagatel·les.
Ruminàvem conceptes. Destrament ruminàvem
conceptes i era fàcil de destruir principis
i esventar-ne les cendres, d'amollar frases dures
contra els porucs i els febles, d'afectar displicència
perquè tots ens sabíem el paper de memòria
i el dèiem convençuts i amb un punt d'esperança,
perquè al defora feia una tarda xafogosa
i l'estança era fresca i acollidora i plàcida.
La Lota, l'endemà, va venir a casa meva
pretextant no sé quina consulta sobre un llibre
i vàrem fer l'amor per primera vegada
sense por ni desficis, enfervorits i alegres.
Era molt vehement, la Lota, i s'entendria
per qualsevol fotesa, un gest, una paraula.
Per ella aquell lligam era un senyal claríssim
del món prefigurat en múltiples converses;
no un accident banal, sinó el foc que allibera.
Ho veus com és possible -deia i, desmesurada,
afegia-: Això nostra durarà, n'estic certa.
Va durar tot l'estiu. Al capdavall, maldàvem
per evitar els esralls de la desfeta i vàrem
aconseguir un final enraonat i digne.
Ara ens veiem sovint, amb els amics de sempre,
i parlem, com abans, de les mateixes coses
i bevem whisky amb gel com abans. Tot retorna
per camins tan fressats que de vegades sembla
que no ens hem ni mogut i al pou de la memòria
no hi ha veus ni records, sinó un gran munt de sorra.
Tot és feixuc i inhòspit, aleshores, i a voltes
penso si no caldria mastegar el vas amb fúria
perquè almenys algun cop sagnessin les paraules.

10 · Ull de bou 

(Capítol 10 - 15/10/2013)

Ull de bou

I també és cert que hi ha dies estèrils,
entercs o flonjos, tant se val, però
insípids de tant buits. Dies que es claven
als genolls i un s'adona que, de sobte,
ha envellit molt i es pregunta si no
val més abandonar tota esperança.
Sí, també és cert; i és cert que hi ha fantasmes
i que si un llança un crit desapareixen.

11 · Si parlo de la mort 

(Capítol 11 - 07/11/2013) 

Si parlo de la mort

Si parlo de la mort és perquè em moro
i al capdavall més val parlar de coses
que hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc ben sabuda,
fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d'un cop per sempre el plet que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l'elegia
i algú hi haurà per fer-me el panegíric
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim,
per no caure en subtils pedanteries
que, fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a més em moro.
No es pot pas demanar més honradesa.

12 · Túmult de vent 

(Capítol 12 - 23/12/2013) 

Túmult de vent

És tan subtil la ratlla que separa
la llum de l'ombra, que em confonc sovint
I de sobte camino a les palpentes.
Més que perdut, distant, no goso fer
preguntes a l'estrany que m'acompanya.
¿ Si el vell espill consuetudinari
no reflecteix la imatge que voldria,
qui sinó jo pot sentir-se'n culpable ?
Assegut i en silenci, faig recompte
de dubtes i mancances per no perdre
ni el goig de viure ni la confiança.

Programa emès des del febrer del 2013 al desembre del 2013.

---

Si t'han agradat aquestes reflexions i vols saber més sobre mi, et convido a descobrir:

la meva música i la meva poesia.