A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató. Ell portava un parell o tres d'anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d'aquestes que s'ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial.
Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar "tothom". La iaia acabava de treure "Les ratlles del banyador" feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d'Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L'estiu següent Oques Grasses traurien "Un dia no sé com", i Obeses, que havien tret "Obesisme il·lustrat" aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans.
Recordo l'emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar.
És curiós com el futur s'encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú.

L'estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d'enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d'Oques Grasses. Tota una època acabava de començar.

Ara em dóna la sensació que se n'acaba (o en comença) una altra, d'època.

Quan buscava il·lustradors pel llibre Deu mil tardes vaig veure una il·lustració a La Vanguardia que em va agradar.
Havíem de fer el llibre amb il·lustradors diferents perquè no hi havia temps, el llibre havia de sortir per Sant Jordi i només quedava un mes; a una sola persona li hauria set molt difícil de fer-les totes.
El cas és que li vaig enviar un mail amb el llibre a l'Oscar Astromujoff, l'autor de la il·lustració que havia vist. Li vaig explicar que es tractava d'un projecte solidari per a l'Associació Tapís i que hi participaven altres il·lustradors, tots de forma voluntària.
Sorprenentment al cap d'uns dies em va respondre dient que el poema La sala d'espera li havia agradat molt, i que si em semblava bé, faria aquest.

La il·lustració em va semblar genial, i un cop es va haver editat el llibre, n'hi vaig anar a portar un al seu estudi de Barcelona.
En tinc un gran record, vam parlar una bona estona, em va ensenyar el seu estudi i tot de feines que havia fet.
Vaig tornar cap a casa pensant que a vegades, les coses, són fàcils i surten bé.

En un dels concerts de presentació del disc que vam fer a la Casa Tortadès va venir en Mariano. Va ser una sorpresa. Ens vam saludar just abans de començar. Es va asseure a primera fila i vam fer tot el concert. Aquell concert l'acabàvem fent El riu, el poema de Les coses que et fan falta i Arrenca el vol. La gent va aplaudir molt.
Després de saludar amb el grup, la gent es va començar a aixecar, ell va venir cap a mi i em va abraçar. Li vaig preguntar si li havia agradat, i em va contestar que sí, que li havia agradat molt.

El dia que tocàvem al Festival de Pedralbes en Garfunkel va fer parar les nostres proves de so perquè deia que el molestàvem. Ell en teoria ja havia d'haver acabat les seves, però les va allargar una hora més. Un cop va haver acabat, nosaltres vam poder començar les nostres, però només quedava mitja hora perquè comencéssim el concert.
Les vam fer tan ràpid com vam poder i vam marxar, la gent ja anava arribant. Al cap de poc vam sortir per començar el concert. Vaig començar jo sol amb Cor de blat, i en el moment en què entrava tota la banda, vaig veure com els meus pares arribaven del fons i s'asseien en una de les taules. No m'hauria imaginat per res que vinguessin. Això em va fer somriure i estar content durant tot el concert.