Les vides d’una cançó

Ara que ja ha sortit el videoclip de “D’on ve la sort?” em ve de gust parlar de totes les vides que hi poden haver dins una cosa com aquesta. Crec que la majoria de projectes artístics són iguals. Es poden allargar més o menys en el temps, tenir una mida o una altra, però el que acaba donant aquestes capes a una obra són les etapes i la gent que hi intervé.

Hi ha el principi, la llavor, que és com un joc. Crec que les idees només poden fluir en llibertat, en un espai segur on no et sentis observat ni jutjat. Tota la resta requerirà esforç, però aquest moment de creativitat neix del plaer.
En aquest cas recordo que estava a la terrassa de casa, durant el primer confinament. Les primeres frases van sorgir d’aquell moment; la mala sort d’haver d’anul·lar els concerts, el disc que quedava estroncat…

Donar forma a aquest primer esquelet és molt divertit, les diferents opcions en la melodia, les primeres frases… Tot això ja es fa des d’una perspectiva diferent, ja tens una altra relació amb la cançó. Jo solo fer aquestes proves en moments de desconnexió, tocant al sofà. Recordo que gravava diferents variacions de la melodia amb el mòbil per poder escoltar com sonaven, per no oblidar-les. M’entretenia amb el pont on volia canviar d’acords, seguint la melodia que m’anava inventant. Per mi aquesta part del procés encara és molt despreocupada, no sento responsabilitat perquè la idea podria no anar enlloc. Tot canvia quan decideixes ensenyar-ho a algú.

En aquest cas, em vaig decidir a ensenyar-ho a la resta del grup quan em vaig imaginar el solo final. Quan algú de fora veu la cançó, tu també la veus diferent. De cop sents el que li transmetrà i en certa manera una part de tu es converteix, també, en espectador.
Quan ensenyes les coses que estàs fent notes de veritat si funcionen. El mateix passa amb les lletres. És molt curiós que aquesta valoració no la puguis fer fins que no hi ha una mirada externa. L’empatia que sents en aquell moment amb l’altre, t’ho fa veure.

En el meu cas, tot aquest procés va en paral·lel a la lletra, que vaig construint i que s’omple del que estic vivint. Una cançó guarda molta vida a dins. Una frase pot venir donada pel que t’ha passat durant tot un dia, o tot un estiu. Quan fas la lletra jugues amb espais de temps diferents. Emocions que han nascut de vivències relativament llargues, de cop es connecten en un espai-temps molt breu, molt espontani; en un mateix present.
Jo necessito que les meves lletres tinguin punts emocionals en els quals estic desprotegit, és el que fa que me les cregui, el que m’assegura que dic coses que m’importen. La incertesa que un pot sentir davant d’un full en blanc és bestial, tothom busca les seves maneres per orientar-se, per assegurar-se que allò li agradarà en un futur.

Les lletres solen ser l’última cosa que acabo de les cançons i tinc la sort que a la resta del grup els preocupen ben poc. Això em permet sentir-me poc observat i li treu responsabilitat, que prou que me’n poso jo sol.

Gravar la cançó és fer-la real, limitar-la per sempre. També és donar-li ànima pròpia, vida. Exigeix preparació prèvia i responsabilitat. Jo faig primer una maqueta. Perdo molt temps en coses com trobar el tempo, el to adequat… En aquest cas, però, només vam fer la maqueta de la part final, la del solo, ja que aquesta era l’única part on tocaven la resta de músics. Això va fer que coses com els coros o els teclats, no els hagués pensat fins el dia en què gravava veus.
Recordo que les veus de la part del pont em van costar moltíssim, vaig gravar fins tard a la nit, i em vaig quedar a dormir allà mateix per poder-hi tornar l’endemà a primera hora, abans de tornar el material de gravació. No cal dir que les tomes del matí no van servir per res, perquè a aquestes hores la veu és un desastre haha.

El procés de mescla ja l’he explicat en altres ocasions, però per mi és el més dur de tots, el que exigeix més concentració i el que et deixa més esgotat (val a dir que gravar també t’hi deixa força…). Per altra banda, també és el més gratificant, el que et dóna la recompensa més grossa: finalment pots veure-li la cara a la cançó.

Cada paràgraf d’aquests és una vida diferent, una mica de vida que quedarà guardada en aquella cançó per sempre. Cada paràgraf té el seu espai, la seva fotografia.

En el cas d’aquesta cançó, a més a més, hi ha la portada i el videoclip. Dues feines que visc amb menys responsabilitat, però que també comporten una bona pila d’hores.

La part del disseny cada cop la gaudeix-ho més. En aquest cas volia que mantingués un mínim de lligam amb la de Volant, per això vaig mantenir el degradat i l’objecte al centre. Vaig buscar una idea que combinés la sort i l’amor.

El videoclip va ser tota una aventura. Em fa gràcia perquè el videoclip, que per manca de recursos sol ser la part del procés més precària, és el que rep i comenta la majoria de gent. Ironies de la vida. En aquest cas va ser una sort treballar amb en Pep Duran.
Com a curiositat explicar-vos que jo no tenia cap idea per aquest videoclip, no se m’acudia cap cosa que fos prou senzilla i coherent amb la cançó. El que vaig fer, contra tota lògica, va ser enviar-li un missatge de veu a una amiga que feia molt que no veia i a la que mai havia demanat res semblant. Vaig tenir la intuïció que ella em trauria d’aquell atzucac. I així va ser, ella em va donar la idea pel videoclip. L’Íngrid Mas. Us dic això per dues coses:
1. Moure fitxa, per molt absurd que sembli el que et disposes a fer, sempre desencalla i sol portar solucions.
2. Aquest món està ple de gent que t’ajuda. I sort n’hi ha.

I tot plegat, per una cosa que dura dos minuts i mig…

No hi ha comentaris

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.