Publicat el — Feu un comentari

En Montero

En aquella època el que fèiem era emportar-nos la guitarra de festa. Tocàvem pel carrer sense cap contemplació, cantant a crits. Molt borratxos.

En Montero un bon dia va descobrir que sabia cantar. Va ser bastant espectacular. Recordo, concretament, que estàvem fent una versió d'Estopa. Ell de cop va treure la veu i va arrencar amb el tema. Jo tocava la guitarra. Més endavant ell també aprendria a tocar-la.

Amb la colla sempre ens inventàvem cançons. Ho fèiem al local, al bar de Roda o directament al mig del carrer. La música va ser clau per expressar-nos, per connectar i per arribar a l'eufòria. En Montero hi anava fortíssim, sempre era el primer a començar. Continua sent així, de fet.

A en Montero el conec des de petit. Hi va haver un moment important en què vam descobrir l'art. Va ser en unes classes de dibuix que ens vam apuntar un estiu. Devíem tenir set o vuit anys. De cop ens vam adonar que hi havia gent que feia dibuixos espectaculars. Ningú ens va explicar que allò era una representació humana, que expressava i que commovia. No cal entendre què coi és l'art per sentir-ne els efectes. Vam descobrir la passió de crear. Fèiem els nostres dibuixos i les nostres pintures. Ens ho agafàvem molt seriosament.

Al mateix temps, començàvem a descobrir la música. Ens feia sentir una força nova. Ens apassionava. Tota l'adolescència quedaria marcada per això.

L'estiu del 2010 en Maiol treballava al restaurant de Les Comes. Allà hi havia un espai i se m'havia acudit organitzar-hi concerts. Un cap de setmana em va fallar no sé qui. En Montero feia una temporada que estava descobrint la seva faceta com a cantant. Jo l'animava. En aquell moment sobretot feia versions, però ja tenia algun tema seu. Li vaig demanar si volia venir a tocar. Va dir que sí.

Parlàvem per telèfon. Li vaig dir:

—Val, però m'has de dir un nom per posar al cartell. 

S'ho va pensar i va dir:

—Josep Montero de les Oques Grasses. 

—Perfecte.

Aquest seria el seu primer concert.

A en Montero fer cançons el va fer redescobrir-se com a persona. Tota la creativitat que portava a dins havia trobat una porta de sortida. M'impressiona pensar que això podia no haver passat. Si el grup on feia de bateria no s'hagués desfet, no hauria passat.

La història d'Oques Grasses ha superat les expectatives de qualsevol. Ningú podia imaginar res d'això. Les casualitats, les caramboles, la connexió amb la gent.

Per en Montero no hi va apostar ningú. Ningú amb poder, vull dir. Després del concert al Palau Sant Jordi va ser un gustàs veure com tota la gent de la indústria li anava al darrere. Que petits i dòcils es veien. Aquesta mateixa gent, quinze anys enrere, se n'haurien rigut.

Nosaltres vam créixer a Roda de Ter. Des d'aquest poblet petit les coses importants passaven sempre molt lluny. Això feia que anéssim molt a la nostra i, sobretot, que ens mantinguéssim autèntics. En Montero és autèntic. La gent falsa sempre ens ha tirat enrere. Crec que això es nota en les lletres. Ell s’ha sabut obrir camí en un món ple de gent interessada. No sé, però que un projecte així acabi omplint quatre Estadis Olímpics, t’ho miris com t’ho miris, és un escàndol.

Molt bé tot plegat.

Publicat el — 3 comentaris

TOT VA SOL

Ja teniu disponible a totes les plataformes l'EP Tot va sol. Un treball diferent, arriscat i molt personal. Es tracta d'un àlbum a mitges amb HEBA (Jordi Torrents). Ell s'ha encarregat de fer la música i jo hi he posat els poemes. Música electrònica i poesia.

Tot el procés de creació ha sigut nou i molt enriquidor. N'han sortit cinc cançons que et porten a diferents mons, cadascuna te un segell personal. Desitjo que us agradin.

Publicat el — 3 comentaris

NOMÉS ETS UN TROSSET DE TU, nou single

Avui s’ha publicat NOMÉS ETS UN TROSSET DE TU.

Aquest és el primer single d’un treball conjunt amb HEBA (Jordi Torrents), un EP d’electrònica i poesia que veurà la llum el 9 de gener i que porta per nom TOT VA SOL.

Un treball atípic, contundent i bonic que tenim moltes ganes que descobriu.

De moment us deixem amb aquesta cançó. Feu-nos saber què us ha semblat. I recordeu que tot va sol.

Publicat el — 3 comentaris

Entrevista a Acordes Rurales

La gent d'Acordes Rurales van venir i em van fer aquesta entrevista. No és massa habitual que comparteixi entrevistes aquí al blog, però aquesta em fa gràcia perquè és en castellà -primera entrevista que faig en castellà- i vam tocar tres cançons amb el grup que trobo que sonen prou bé.

Publicat el — 3 comentaris

Lliure i bohemi

Ja ha sortit LLIURE I BOHEMI, la cançó que faltava per completar el meu últim disc, Un somriure infinit. Aquesta cançó -que s’ha publicat també com a single- completa un àlbum on hi he posat tot el que tenia.

LLIURE I BOHEMI és una cançó que m’ha fet viatjar al passat i mirar-me de nou. M’ha permès veure el món on vivim des d’una certa distància i desenganxar-me de tota la tonteria i tibantor que ens envolta. M’he quedat a gust, la veritat, amb la sensació d’haver dit coses importants, i això no passa sempre.

“Què coi hi fem aquí?”, “Perquè tot això?”. Les grans preguntes de sempre planegen al llarg de la cançó sense arribar a masses conclusions.

Escriure aquesta cançó ha estat tot un viatge cap al passat i m'ha remogut. N'estic molt content.

Publicat el — 3 comentaris

A la punta del final amb la Mar Pujol

El primer cop que vaig veure la Mar va ser en un concert sorpresa al mig del bosc. Era una calçotada que en Martí (bateria del grup) organitzava a casa seva. Em va impressionar moltíssim. Ella tocava a una plataforma de fusta que en Martí havia construit just a la punta d’un marge. Aquest era l’escenari secret. Al seu derrera tot era cel i muntanya. El vent bufava i trencava el so, no hi havia altaveus.

Amb la Mar hem seguit coincidint en concerts i en dinars. Quan va sortir la idea de fer la col·laboració amb ella, a tothom li va semblar natural. Va ser fantàstic que li vingués de gust i que li agradés la cançó.

A LA PUNTA DEL FINAL parla del moment en què una cosa s’està acabant. Parla d’aquesta intensitat tan viva que se sent quan l’emoció es desborda sense filtres i pot sortir tot. És un moment molt especial de connexió amb el present i la veritat, on les coses es veuen amb molta nitidesa i surt l’emoció que guardàvem.
Parla d’això, i parla del continuar, que comença just després.

Ens ‘nem ponent
i tot el cel
crema ple d’amor.
Tan sentiment
portàvem dins
i ara brilla dalt de tot.

Publicat el — 3 comentaris

Passar per TV3

Hi ha coses que fan il·lusió pel que simbolitzen. Anar a TV3 era un repte i de cop va sorgir l’oportunitat de la manera més senzilla. A la vida solen anar així les coses. Els objectius s'aconsegueixen quan ja no són tan importants. Hi ha una relació estranya i mística entre el desitjar i l’aconseguir, entre el deixar anar i l’atraure.

El cas és que vaig fer l’entrevista i vaig tocar un tema a TV3. També he passat per la Ser, per Ràdio 4, per iCat, pel Primera Fila, per l’Enderrock, pel Canal Taronja i d’altres mitjans on he pogut explicar amb més o menys calma aquest nou disc: Un somriure infinit. 

En general m’agrada fer entrevistes, tot i això, tinc la sensació de no haver sabut explicar prou bé aquest disc, encara. Les cançons, la feina que hem fet... És complicat explicar una feina quan encara no tens perspectiva. En pots parlar amb claredat quan hi estàs ben bé al mig o quan ja ha passat un bon temps, però just després d'acabar-la, sembla que tot està ennuvolat.

Sigui com sigui, la feina està feta i estic agraït a tota aquesta gent que m’ha obert les portes amb tan bona voluntat.

En vindran més. Parlar de les coses, rai...