Els tons pàl·lids. 10 anys.

EL FONS I LA FORMA

Aquest any en fa 10 que vaig publicar Els tons pàl·lids, un disc amb el que tinc una relació d’amor-odi, però que conté algunes cançons que em perseguiran sempre. Feia dies que hi pensava i em ve de gust explicar-vos bé com veig aquest disc que vaig publicar el juny de 2011, que no està a l’Spotify, i que no va anar a parar massa enlloc.

Aquest era el meu primer disc amb cara i ulls. Portava alguns anys escrivint forces poemes i experimentant molt amb la formació Guillem Ramisa & El teu pare. Érem en Jaume, en Bernat i jo.

Recordo que vaig viure el procés de gravació amb una responsabilitat increïble. Recordo els trajectes amb cotxe cap a l’estudi, els entrepans al bar del costat després de gravar. Les converses. L’emoció de tot plegat. Però sobretot la responsabilitat. Vaig quedar exhaust.

Hi ha un seguit de gent que en aquell moment em van descobrir i que sempre em diuen que aquest disc és lo millor que he fet mai. Gent a la que respecto molt, per cert. 

El cas és que aquest disc tenia molt contingut, molt fons. I és així perquè uns anys abans havia estat fet caldo, i de sentiment no n’hi faltava gens en tot allò. Però us explicaré una cosa sobre el fons i la forma, especialment en el món de la música.

Fàcilment veureu algun cantant que no té massa vincle emocional amb el que canta, que ni sap ni li preocupa massa el que diu, però que ho fa maco i aconsegueix viure de la música.

El mateix exemple, però en l’extrem oposat, molt difícilment veureu que funcioni. Quan un projecte musical coixeja de la forma, aquest perd totes les oportunitats a menys que qui el lideri tingui molta habilitat en persuadir.

La “forma” és la porta d’entrada, la primera impressió, i en l’art, molt sovint aquesta és l’única oportunitat que es dona a una obra.

Explico això perquè Els tons pàl·lids era un clar exemple d’aquest segon cas. La forma coixejava. Era massa crua, massa poc cuidada. Massa poc atractiva. I com un bon exemple d’aquest segon cas, el disc va quedar exclòs de tot mitjà d’una certa rellevància i no va connectar amb ningú que no tingués un interès especial en l’art.

Jo en aquell moment era incapaç de fer aquesta lectura, i que passés això em va deixar fet pols. Perquè jo en aquell disc hi havia posat la puta ànima. I veia clarament que hi havia coses que transmetien. Hi havia coses de valor, però era incapaç de fer-ho arribar més enllà. Va ser un moment frustrant, però en vaig aprendre coses importants, i el disc conté una puresa que no hauria tingut si no hagués anat tan a cegues.

M’agrada explicar això perquè penso que potser li servirà a algú. 

El cas és que fa 10 anys d’aquest disc, i per celebrar-ho he fet unes samarretes i unes bosses amb un dels seus versos: “AL COSTAT DE CASA HI TINC EL MÓN”. 

És una frase que m’ha acompanyat des de llavors i que em fa sentir molt bé, de la cançó Els dies blaus. 

Estic contentíssim amb el disseny, obra de Pompi Studio. Els que no el coneixeu aneu a veure tot el que fa amb lettering perquè us encantarà.

Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano (Sessió completa)

Aquí teniu la sessió completa que vam gravar amb l’Eduard Gener. Poemes a piano i veu.

La sessió consta de 4 parts i són un petit resum del recital que vam portar a terme a la Fundació Miquel Martí i Pol a principis d’estiu.

Personalment em fa molt feliç escoltar els poemes amb aquest acompanyament de piano, penso que els textos creixen i agafen més força, més sentiment. És un plaer escoltar com toca l’Eduard.

Dir-vos que coses com aquestes són gràcies als mecenes que em doneu suport a l’Aixeta, ja que les vostres aportacions han fet possible la filmació d’aquests vídeos. Moltes gràcies.

Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano

Estic molt content de compartir amb vosaltres aquest nou vídeo amb l’Eduard Gener. Poesia a piano i veu, acompanyat de l’Eduard.

A arrel de l’actuació que vam fer plegats a la Fundació Miquel Martí i Pol, va sortir la idea de deixar-ne una mostra gravada. La gravació la vam fer a principis de juliol, a Jezz, l’estudi de gravació de l’Eduard Gener.

Aquest vídeo forma part d’un total de 4 parts que es publicaran el 3 de setembre. Pels que no us vulgueu esperar, sapigueu que ja els podeu veure tots en primícia a la meva pàgina de l’Aixeta.

Espero que us agradi, a mi m’encanta veure els poemes d’aquesta nova manera. Han agafat més força i més vida.

La vergonya

Si una cosa et pot arruïnar la vida de veritat és la vergonya.
Pot semblar una tonteria, però aquesta emoció fastigosa té un poder limitant espantós.
Tot el que he fet a la vida del que em sento orgullós, ha estat imposant-me a la vergonya. I en totes les males experiències la vergonya hi ha tingut un pes considerable.

Vull parlar de la vergonya perquè penso que no som conscients de l’impacte que té en nosaltres. Se’n sol parlar de forma simpàtica, amb una certa despreocupació, sense adonar-nos de la profunditat del seu abast, sense preguntar-nos d’on surt realment.
M’he passat mitja vida animant a la gent a que s’atrevís a fer el que volia fer. Intentant que no es fessin enrere. D’on sorgeix aquest dubte que ens amenaça a tots? Què tenen els ulls de la gent, quan ens miren, que ens ataquen tan fort? Jo sóc una persona tímida, vergonyosa, i seria mil vegades millor si em tragués això de sobre. I tu, segurament, també, perquè no he conegut mai a ningú que no visqués mig atemorit pel què diran, condicionat, amb alguna inquietud o algun somni al calaix.

Hi ha certes coses en la nostra cultura que convindria observar de molt més a prop i corregir. Entendre-les de veritat. La vergonya té mil cares, mil conseqüències: el dubte, els nervis, la frustració de no atrevir-te a fer el que sigui, el record traumàtic de no sé què.

D’on surt aquest judici que ens fa ser víctimes i agressors simultàniament? Potser aquesta seria la primera pregunta. Per què ens jutgem així? La violència d’aquest judici. La poca empatia d’aquest judici. Ningú és vergonyós fins que fa el ridícul per primera vegada. I què vol dir exactament fer el ridícul?

No hi ha res que ens agradi més que veure una persona segura d’ella mateixa, que diu el que creu de forma honesta, sense vergonya, que s’atreveix a mostrar-se tal qual és. Però impedim que la gent sigui així sistemàticament. Les persones han de fer un treball de la hòstia per aconseguir alliberar-se d’això.

M’encantaria que en les generacions futures s’eduqués en aquest sentit. Tothom brillaria molt més.

L’enemic és la vergonya, tingue-ho clar. Fia’t de qui t’encoratja a ser qui vols.

D’on ve la sort?

D’on ve la sort? Parla de tot el que no es veu però ens marca la vida; la sort, els sentiments, la il·lusió… Les experiències que vivim i que ens queden a dins. És una cançó que es pregunta què se’n fa de tot això. D’on ve i on anirà la tristesa, l’alegria, la vida mateixa… i especialment l’amor. Perquè tot això també forma part de les nostres relacions.
És una cançó d’amor reposada i emotiva.

El videoclip, protagonitzat pels ballarins Àngel Duran i Paula Roqué, mostra en un espai íntim, com la vida ens porta gent, -ens apropa, ens separa, ens torna a apropar- mentre ens anem fent preguntes que no tenen resposta. La posició al llit representa els diferents moments en una relació, i el propi llit, la nostra intimitat.
Finalment, quan s’acaben les preguntes, s’obre tot un horitzó pel que moure’s lliurement, ballant en harmonia.

Mesclant a l’estudi

En alguna altra ocasió ja he parlat d’en Joel. Amb ell hi he mesclat la majoria de les meves cançons, des d’Ànima de corall fins a Volant. Un grandíssim professional i una persona que m’estimo de mala manera. Ell aguanta totes les meves dèries. Discutim canvis i ajustos fins al mil·límetre. Els moments a l’estudi sempre els visc amb molta intensitat. Per ell és lo habitual, el dia a dia, però per a mi és un moment molt decisiu i especial: la música que en surti m’acompanyarà durant molt temps i, especialment els propers mesos, serà la base de tot el que faci. 

A l’estudi parlem de la música, però la música et porta a parlar de la vida, de les relacions, de tot plegat… El fet d’estar sota pressió fa que les converses siguin diferents també; més sinceres, més de veritat. 

Quan surto de l’estudi estic esgotat. El camí cap a casa sol ser una autopista de nit silenciosa, mentre la ment se m’escapa del cap, descomprimint-se, satisfeta. Si hagués de definir la felicitat, tindria aquesta forma. 

Fa una setmana vàrem estar mesclant “D’on ve la sort?”, el pròxim single que publicaré. Aprofito per dir-vos que els que estigueu subscrits a l’Aixeta la podreu escoltar en primícia unes tres setmanes abans que la resta. Ben aviat!

L’aixeta

Si en algun moment t’ha emocionat alguna de les meves cançons o algun dels meus poemes i et ve de gust que en continuï fent, ara tens una nova manera de donar suport al que faig. He obert una pàgina a l’aixeta.cat, un espai de micromecessatge-continu. Et pots subscriure i, amb molt poc, pots donar-me un gran cop de mà.

Allà hi trobaràs poemes i música en exclusiva, recompenses diverses i publicacions en primícia. Per mi és una nova manera d’enfocar el projecte, una manera de compartir amb vosaltres i donar valor al que faig. Em ve molt de gust, la veritat.

Allà ho explico molt millor, veureu que hi han vàries opcions, cada una amb recompenses diferents. Sobre la marxa anirà creixent i segur que se m’acudiran nous regals per agrair-vos la col·laboració.

Ho trobareu a guillemramisa.aixeta.cat

O clicant aquí:

Volant

“Volant” és una versió que hem fet del clàssic de La Troba Kung-Fú. Una cançó que sempre m’ha agradat per la seva lletra i per la seva màgia.

El videoclip el vam filmar a Sora, a Mas Casanova. Va ser una experiència increïble perquè va coincidir amb el dia de la nevada. Fins a l’últim moment no vam veure clar que el poguessim acabar gravant, i un cop allà, el fred intens es barrejava amb l’adrenalina dels salts al matalàs elàstic.

El resultat és un molt bon record amb els músics que m’acompanyen a la banda. Diuen que quan saltem se’ns veu una mica l’ànima, no?

X