MARXAR LLUNY

Poques coses hi ha tan terapèutiques com marxar lluny. I poques coses et fan créixer tant com marxar sol. A mi m’encanta viatjar perquè em permet ser exactament qui vull. M’allibero de qui representa que haig de ser i faig el que em dona la gana. Si no estàs bé, marxa. Marxa d’una ciutat, d’una feina o d’una relació.

Marxa si la vida no et dona prou. Veuràs amb una claredat impressionant com t’acota el dia a dia. Els rols i les dinàmiques amb la gent del teu voltant. Veuràs que l’entorn et fa ser. Que l’entorn et defineix. I que t’empeny a ser un tu del passat, inevitablement. Descobriràs parts de tu que abans no es podien mostrar.

No seré jo qui t’expliqui com desfer aquest entramat de rols i patrons assentats a base d’anys, però un bon punt de partida, segur, és marxar lluny. Personalment, et diria que lo més guapo que he fet a la vida és això. M’he sentit viu, m’he sentit lliure. Et diria, inclús, que m’he sentit més estimat per la gent d’aquí.

També m’he sentit insignificant, i m’ha anat bé. Perquè el món és immens, ple de camins, i nosaltres som un puntet minúscul en un mapa. I els teus problemes, són encara més minúsculs. Percebre aquest tot m’ha emocionat.

La distància ajuda a veure clares unes quantes coses. Ajuda a veure clar, per exemple, que tu pots ser ric o pobre depenent del país on viatges. Que no estàs tan lluny de qui menysprees, de qui admires, o de qui consideres enemic. És una cosa prou sana veure que el concepte que tens de tu és relatiu. Un bon exercici per empatitzar. Perquè tu seràs exactament el mateix, però et sentiràs completament diferent. Tot depèn de com es comporti amb tu la gent que t’envolta.

Marxa lluny.

Busca un lloc nou, sense cap vincle. I després, torna a marxar. Per mi un viatge és un lloc de pas immens. Un lloc on res et reclama. Quan cap mirada et reconeix, pots pensar diferent. Pots pensar amb molta més lleugeresa, amb molta més precisió. Especialment, pensa en el teu món, perquè un viatge només ho és si tens on tornar. Per mi és això el que li dona valor. Això, i imposar-se a tot el que et fa petit.

Veuràs la por, la sentiràs al pit, i si l’aconsegueixes dominar, et sentiràs una persona nova. Veuràs com la llum del sol apaga la maldat; com de diferent és arribar a un lloc nou de dia o de nit. Percebràs la inseguretat -quan hi sigui- i t’adonaràs que si al carrer hi ha dones, el perill disminueix. Que l’home porta a dins molta més violència.

Veuràs persones lluminoses, vagis on vagis. I et sentiràs omplert de vida. I et quedaran a la memòria mil racons plens de bellesa.

També veuràs molt clar qui t’estima; per qui val la pena tornar. I, sobretot, veuràs clar què coi fer quan tornis. Si és que tens ganes de tornar.

Dos singles nous que uneixen música i gastronomia.

Aquest setembre publicaré un parell de singles nous i ho faré d’una manera fantàstica.
Amb El Xocolater de Taradell hem preparat unes caixes que uniran música i gastronomia.

Es tracta d’una caixa amb quatre trufes úniques, creades de forma artesanal per El Xocolater de Taradell i inspirades en cada cançó. A les caixes hi trobareu un codi QR on podreu escoltar i descarregar les cançons.

Dues cançons molt especials

Es tracta de dues cançons molt especials: per una banda, L’arbre plein de fleurs -la versió en francès de L’arbre ple de flors-, gravada juntament amb la cantant belga Emilie Debacker.

I per l’altra, Camí trencat en una versió totalment diferent, tocada a ritme de reggae i ska-clàssic.

Les cançons es publicaran a les plataformes digitals el 9 i el 12 de setembre respectivament, però les caixes es podran adquirir uns dies abans, pròximament s’anunciarà la data.

Podreu comprar les caixes a la botiga d’El Xocolater de Taradell (Pg. Domènec Sert, 38, 08552 Taradell) o a la meva Botiga Online, des d’on ja està habilitada la pre-venda (us arribarà tan bon punt surtin a la venda). També en trobareu als meus concerts.

Les trufes

A la Caixa de Camí trencat hi trobareu:
– Dues trufes de caramel salat, xocolata negra (70%) i pasta de cacau trossejada.
– Dues trufes de xocolata amb llet i fruita de la passió, acabades amb xocolata blanca.

A la Caixa de L’arbre plein de fleurs hi trobareu:
– Quatre trufes de xocolata negra (70%) i llima, acabades amb xocolata blanca.

Live a Mr ED Studios

Hem gravat un parell de cançons en directe al nou estudi de Mr. ED.
Feia dies que tenia ganes de gravar alguna cosa amb la banda i finalment ho hem tirat endavant, estic content.

Per una banda hi ha “Quant amor tens a dins?”, una versió diferent que em venia molt de gust deixar enregistrada. I per l’altra, una versió en directe de “No m’expliquis merdes”, que també em feia gràcia mostrar.

Aquí les teniu, espero que ho gaudiu:

Campanya micro-mecenatge 2022

Aquest 2022 em ve molt de gust fer créixer el micro-mecenatge. A efectes pràctics, és l’única manera de funcionar de manera independent i treballar per a la gent a qui li importa el que faig. Això ho fa molt gratificant, la veritat. És una cosa de la que em sento orgullós i us convido a que ho proveu encara que sigui només un mes.

Aquest és el vídeo promocional que he fet per donar-li una empenta.

Ara, a part de L’Aixeta, he creat també la opció de fer-vos mecenes a Patreon. Trobareu el mateix contingut als dos llocs, així que podeu escollir la plataforma que us agradi més.

Bondat senzilla, fes-me dia clar.

Et recomano coses

He estrenat una nova secció a l’Aixeta en què recomano coses: música, pelis, sèries, llibres… el que se m’acudeixi que m’hagi sorprès últimament.

Explico per què m’interessen i de què es tracte, com hi vaig anar a parar…

Les recomanacions són cada 15 dies, un cop per a tots els subscriptors i l’altre pels de nivell Flama o superior.

Aquí teniu les primeres de febrer!

Us en poso una en obert perquè pugueu veure de què es tracte:

  1. Losening the Ropes, de Wim Mertens. (Cançó)

Vaig enganxar aquesta cançó en un trajecte en cotxe, per la ràdio. De cop es va omplir de pau el que m’envoltava i la ment navegava lliurement en harmonia. Em va semblar molt maca i especial. Pel que he vist Wim Mertens és un compositor que sol fer discs instrumentals amb el piano com a principal instrument. En aquest cas hi ha aquesta veu tan especial, no hi ha lletra, però transmet un missatge carregat d’amor, carinyós. Espero que us agradi.

Ajudar

Haig de dir que a mi m’ha ajudat sempre molta penya. La veritat és que tela el pilot de favors que m’han fet. Curiosament, solen venir de gent a qui jo no he tingut l’oportunitat d’ajudar abans.

M’agrada entendre això dels favors, -dels ajuts-, com una cadena. Com una cosa que ens anem passant els uns als altres, però que no és bilateral.

A mi m’ha servit, entendre-ho així. Quan faig un favor a algú, no cal esperar res a canvi, però especialment, no cal esperar res a canvi d’aquella persona en concret. Hi haurà algú altre que t’ajudarà a tu, potser aquella persona no té la capacitat de fer-ho.

Crec que realment és així, i entendre-ho des del prisma de “Me’n deus una!” genera molts mals de caps innecessaris. Si ajudes, algú altre t’ajudarà a tu.

El món és molt més complex, molt més ample, però malgrat tot, tota acció genera una reacció.

Els tons pàl·lids. 10 anys.

EL FONS I LA FORMA

Aquest any en fa 10 que vaig publicar Els tons pàl·lids, un disc amb el que tinc una relació d’amor-odi, però que conté algunes cançons que em perseguiran sempre. Feia dies que hi pensava i em ve de gust explicar-vos bé com veig aquest disc que vaig publicar el juny de 2011, que no està a l’Spotify, i que no va anar a parar massa enlloc.

Aquest era el meu primer disc amb cara i ulls. Portava alguns anys escrivint forces poemes i experimentant molt amb la formació Guillem Ramisa & El teu pare. Érem en Jaume, en Bernat i jo.

Recordo que vaig viure el procés de gravació amb una responsabilitat increïble. Recordo els trajectes amb cotxe cap a l’estudi, els entrepans al bar del costat després de gravar. Les converses. L’emoció de tot plegat. Però sobretot la responsabilitat. Vaig quedar exhaust.

Hi ha un seguit de gent que en aquell moment em van descobrir i que sempre em diuen que aquest disc és lo millor que he fet mai. Gent a la que respecto molt, per cert. 

El cas és que aquest disc tenia molt contingut, molt fons. I és així perquè uns anys abans havia estat fet caldo, i de sentiment no n’hi faltava gens en tot allò. Però us explicaré una cosa sobre el fons i la forma, especialment en el món de la música.

Fàcilment veureu algun cantant que no té massa vincle emocional amb el que canta, que ni sap ni li preocupa massa el que diu, però que ho fa maco i aconsegueix viure de la música.

El mateix exemple, però en l’extrem oposat, molt difícilment veureu que funcioni. Quan un projecte musical coixeja de la forma, aquest perd totes les oportunitats a menys que qui el lideri tingui molta habilitat en persuadir.

La “forma” és la porta d’entrada, la primera impressió, i en l’art, molt sovint aquesta és l’única oportunitat que es dona a una obra.

Explico això perquè Els tons pàl·lids era un clar exemple d’aquest segon cas. La forma coixejava. Era massa crua, massa poc cuidada. Massa poc atractiva. I com un bon exemple d’aquest segon cas, el disc va quedar exclòs de tot mitjà d’una certa rellevància i no va connectar amb ningú que no tingués un interès especial en l’art.

Jo en aquell moment era incapaç de fer aquesta lectura, i que passés això em va deixar fet pols. Perquè jo en aquell disc hi havia posat la puta ànima. I veia clarament que hi havia coses que transmetien. Hi havia coses de valor, però era incapaç de fer-ho arribar més enllà. Va ser un moment frustrant, però en vaig aprendre coses importants, i el disc conté una puresa que no hauria tingut si no hagués anat tan a cegues.

M’agrada explicar això perquè penso que potser li servirà a algú. 

El cas és que fa 10 anys d’aquest disc, i per celebrar-ho he fet unes samarretes i unes bosses amb un dels seus versos: “AL COSTAT DE CASA HI TINC EL MÓN”. 

És una frase que m’ha acompanyat des de llavors i que em fa sentir molt bé, de la cançó Els dies blaus. 

Estic contentíssim amb el disseny, obra de Pompi Studio. Els que no el coneixeu aneu a veure tot el que fa amb lettering perquè us encantarà.

Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano (Sessió completa)

Aquí teniu la sessió completa que vam gravar amb l’Eduard Gener. Poemes a piano i veu.

La sessió consta de 4 parts i són un petit resum del recital que vam portar a terme a la Fundació Miquel Martí i Pol a principis d’estiu.

Personalment em fa molt feliç escoltar els poemes amb aquest acompanyament de piano, penso que els textos creixen i agafen més força, més sentiment. És un plaer escoltar com toca l’Eduard.

Dir-vos que coses com aquestes són gràcies als mecenes que em doneu suport a l’Aixeta, ja que les vostres aportacions han fet possible la filmació d’aquests vídeos. Moltes gràcies.

Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano

Estic molt content de compartir amb vosaltres aquest nou vídeo amb l’Eduard Gener. Poesia a piano i veu, acompanyat de l’Eduard.

A arrel de l’actuació que vam fer plegats a la Fundació Miquel Martí i Pol, va sortir la idea de deixar-ne una mostra gravada. La gravació la vam fer a principis de juliol, a Jezz, l’estudi de gravació de l’Eduard Gener.

Aquest vídeo forma part d’un total de 4 parts que es publicaran el 3 de setembre. Pels que no us vulgueu esperar, sapigueu que ja els podeu veure tots en primícia a la meva pàgina de l’Aixeta.

Espero que us agradi, a mi m’encanta veure els poemes d’aquesta nova manera. Han agafat més força i més vida.