Entrevista a dues bandes

A principis de gener vam gravar aquesta entrevista a dues bandes amb en Godai Garcia. Preguntes cap a un i cap a l’altre, sense cap guió ni ordre, que ens posaven una mica contra les cordes. Molt divertit de fer, la veritat.

Ocells blancs (En directe)

Gravat el dia 14 de juny de 2023 a l’estudi Lab Ausa de la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic.

Gravació d’àudio per Jordi Castaño 
Coordinador Marc Pérez
Adjunt de coordinació Jordi Sunyer
Filmat per Toni López
Edició de vídeo per Guillem Ramisa
Mescla d’àudio per Joel Condal

Guillem Ramisa – Veu i guitarra espanyola
Ferran Isern – Trompeta, percussió i cors
Martina Viñas – Cors i percussió
Carles Girbau – Baix
Martí González – Bateria i cors

Taller de Salut i Lectura

El 20 de juny vaig participar a un taller de Salut i Lectura al voltant del llibre Deu mil tardes. Organitzat per l’Associació Tapís en col·laboració amb els dos CAP de Vic. El taller va durar prop d’una hora i mitja. A continuació en podeu escoltar alguns fragments.

Per odre d’aparició, aquests són els poemes dels que parlem al final:

Continuar

A vegades el món et decepciona
i una persona s’arruga
i s’apaga com una espelma.
I llavors toca llevar-se l’endemà
i obrir la persiana,
i continuar.

Els dies enlairats

Alguns dies avancen tristos,

ben bé com una gotera
que va caient del sostre.
I tu estàs allà,
assegut a qualsevol bar,
amb un dolor contingut
que no troba cap os per rosegar;
mentre el dia es va enfonsant
a poc a poc
com un vaixell.
D’altres dies, però,
s’alcen enlaire com una branca d’alzina,
i no saps perquè,
però una il·lusió infantil se t’encomana
sense cap mena d’esforç,
i gairebé sembla impossible, llavors,
el món ruïnós del dia abans.

La Tulipa

Tu no estiguis trista,
que tots els migdies del món
t’esperen perquè hi visquis,
i si estàs trista
jo em moro una mica.

Explica’m qualsevol cosa
i cantem el que tu vulguis.
T’estimo
com si saltés al buit.
No canviarà pas això.

Sobretot no estiguis trista
i enlaira la mirada,
deixa que hi toqui la tarda
i que voli a dalt de tot.

Les coses que et fan falta

Les coses que et fan falta
ets tu.
I una mica de força,
i si pot ser, bona sort.

I et fa falta apartar la por
com si fossin quatre mosques.
I aixecar-te
com si et fessis de dia,

i començar a fer el que volies.

La gana

A la dona educada
i racista
se li hauria de recordar bé
el terra devastat,
la injustícia pronunciadíssima
dels nens amb escopetes,
els diners,
la paperassa,
les mans que
s’apreten.
Les barquetes, els oceans,
la gana de punta a punta.

Se l’hi hauria de recordar bé,
amb la cara amorrada a la paret,
mastegant la pobresa
de les prostitutes,
de la por,
dels ulls negats.

La pobresa dels negocis,
dels marges de benefici,
de la gent molt espavilada.

Se l’hi hauria de recordar.

ARRENCA EL VOL (Versió Bolero)

Gravat el dia 14 de juny de 2023 a l’estudi Lab Ausa de la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic.

Gravació d’àudio per Jordi Castaño 
Coordinador Marc Pérez
Adjunt de coordinació Jordi Sunyer
Filmat per Toni López
Edició de vídeo per Guillem Ramisa
Mescla d’àudio per Joel Condal

Guillem Ramisa – Veu i guitarra espanyola
Ferran Isern – Trompeta, percussió i cors
Martina Viñas – Guitarra elèctrica i percussió
Carles Girbau – Baix
Martí González – Bateria

La responsabilitat

Surto a menjar-me un iogurt
a la terrassa de casa,
son les 4 de la nit.
No puc dormir.
Veig l’escandalós cel ple d’estrelles.
Quin autèntic espectacle
a la vista de tothom,
tan pur i inabastable.
Quina bellesa tan colossal.

Quina sort ser tan minúscul
sota aquest cel.
Quantíssima responsabilitat, l’Univers.

Coco tropical

Tota aquesta il·lusió
que em fa veure’t,
la guardo una mica
perquè no t’espanti.

Que quan somrius
tot de cavalls galopen junts camp a través,
però no t’ho dic.

I no et puc dir
que quan et toco
s’estén la llum sobre les muntanyes
i les planes,
i és només un trosset del què sento.

Tot això no t’ho puc dir
perquè et faria por ferir-me,
o tenir-me,
i jo et vull lliure.

Et vull amb mi i lliure.
Però sobretot lliure.

Un gallaret als cabells

Ara mouré els dits així,
com fent un cercle a l’aire,
i després tot es col·locarà
exactament on ha d’estar.

Alliberaré l’aigua estancada
i es buidaran les preses
riu avall.
I el món fluirà perfectíssim
sota el sol pacífic de primavera.

I jo diré “T’estimo”
i et col·locaré un gallaret als cabells.
I tu em miraràs
i diràs “T’estimo”.

Perquè som humans
i els humans fem això.

Zincrom Conejo S.L.

Mai m’havia fixat
que la nau de davant del Viena està feta caldo.
Zincrom Conejo S.L.
Tot és tan impermanent…
i nosaltres ens pensem que les coses queden fetes…
i són només una inflexió en el temps.

Que tu em vulguis
també va per aquí.
De cop es comença a despintar la façana
i tot cau a trossos.

Sigui com sigui,
aquí a Zincrom Conejo
hi fan zincados i cromatizados.
Mai se sap quan et pot fer falta
una cosa d’aquestes.
Una bona estructura,
una cosa valenta i sòlida.
Algo que aguanti
les inclemències del temps.

Estar fet merda

El que impressiona d’estar fet merda és que tot continua igual al teu voltant.

No sé on estàs ara mateix, però si hi ha més de 15 o 20 persones a prop teu, és molt possible que una d’aquestes persones estigui feta merda. És molt possible que una d’aquestes persones les estigui passant molt putes i no tingui manera de solucionar-ho. I és molt possible que tu, no dediquis el més mínim esforç a canviar-ho.

Impressiona aquest abisme emocional que ens separa als uns dels altres, és espectacular que el món no es pari quan algú està fet pols, però la pura realitat és que no ens podem ajudar en el dolor. Ens podem fer companyia i poc més.

Últimament he estat fet merda. En el meu cas ha estat per un desamor al què no penso dedicar ni tres paraules, però el motiu podria haver sigut qualsevol altre. No hi ha un rànquing d’importància en això. Si una cosa et trenca: et trenca. L’únic que importa és com ho vius tu.

Però el món no s’espera, i a menys que el dolor sigui tan fort que et faci descarrilar, continuaràs fent vida. Continuaràs complint professionalment i continuaràs assistint a tot d’esdeveniments socials. Perquè no tindria sentit deixar-ho de fer, i perquè saps que és el millor per tirar endavant.

Posaràs bona cara i riuràs quan faci falta, i tot anirà passant de forma absurda al teu voltant mentre els teus pensaments retornen constantment al que et fa mal.

Coexistir d’una forma tan evident en aquestes dues realitats impressiona. El món de dins i el món de fora. Tan inconnexes i dissonants.

Jo aquests dies m’he ocupat de preparar i promocionar un concert que per mi era molt important. El concert era tan important que em negava a no fer tot el que podia perquè anés bé. I l’exercici mental que havia de fer per apartar tota la merda que tenia al cap i centrar-me en el que tocava, és digne d’estudi.

La vida no t’espera. Passa una cosa curiosa quan realment estàs fet merda. Quan el món et passa per sobre i t’atropella, et quedes amb la sensació que la vida et deu alguna cosa. Que per collons, ara et toca rebre alguna cosa bona. I el que passa, sorprenentment, és que la vida el que et dona és un rebés encara més fort. I així segueix, setmana rere setmana, durant tot el temps que destinis a considerar-te una víctima. Així funciona la cosa.

Fins que, definitivament, no et canses d’esperar que l’alegria et caigui del cel i surts de casa decidit a fer algo guapo, -algo guapo exclusivament per tu-, la tristesa no afluixa. Fins que no et centres a pensar en tu i deixes de pensar en «el drama», la vida no afluixa.

Tot això és molt més fàcil dir-ho que fer-ho, però és així, i cal un esforç colossal. No som robots i una de les característiques d’estar fet merda és que la lògica importa ben poc. Ho pots entendre tot perfectament i no avançar ni un centímetre. De fet, entendre-ho tot, entendre-ho de forma nítida i crua, sol ser el que t’ha portat on ets. Tantíssima tristesa hi ha darrere algunes frases…

Quan estàs fet merda el món es veu des d’un prisma diferent, perceps les tristeses amb tota la seva magnitud i en veus a moltíssims llocs. I també veus amb molta nitidesa l’amor de la gent que t’estima. La bondat generosa de qui t’estima.
Hi ha un acte de fe en pensar que sobretot et fas falta tu, que has d’aguantar el tipus i que et vindran coses bones. És així, tots ho hem viscut. Tots ho sabem. Normalitzar la tristesa, que és tan i tan habitual i la sabem gestionar tan poc. I deixar de pensar tant.

Una forta abraçada a tots els que esteu passant un mal moment. Busqueu l’alegria on sigui. Estimeu la vida. I endavant les atxes.