Li vaig escriure aquell poema
i no em va dir res.
Llavors van passar molts vagons de tren durant mesos,
un soroll brutal.

A vegades hi han amors que et queden a dintre,
que van voltant sols com un gos.
Pensaments que donen voltes
durant temps i temps.

A vegades
et pot quedar una mica d’amor a dintre
que vas escombrant d’un racó cap a l’altre.
Petites tristeses conegudes, mortes de fa temps,
que et fan de casa.

El món està ple de cares agradables
i vives.
Les veig al meu voltant,
totes a una distància gairebé infinita
de mi.
Tot i això, hi són.
Fins i tot un 1 de gener,
que el món sembla
que toca el seu punt més baix,
més fràgil.
Fins i tot llavors,
tot de cares enceses com estels
m’envolten
somrient purament
com un castell de focs
que esclata dalt del cel.

Efectivament hi ha amor
que no sabem llegir,
però que impregna
cada cosa que toquem.
Amor fins i tot en la ganyota
més ofensiva i corcada.
Fins i tot allà hi ha un torrent de llum
imparable i miraculós.

Cal ser-ne conscient,
perquè repetidament se’ns obre
un dia
al davant,
amb el seu cel, el seu trànsit
i els seus arbres.
Repetidament
les muntanyes de cabrera s’aixequen
com balenes immenses
al fons de la mirada.
Tot col·locat minuciosament
al seu lloc
perquè hi puguem passar les mans per sobre,
perquè hi puguem plorar desconsoladament.
Perquè ens hi puguem enamorar
com foc
a dins.

Visca la vida
blanca i daurada
que ens omple les mans de força.

(01-01-2017, Vic (Viena))

Tot aquest univers
només és un instant.
Tot està explotant.
Ara mateix,
tot està explotant.

Un dia em trencaré pel mig
però ho faré tan a poc a poc
que ningú se n’adonarà.
I després explotaré a trossets petits
que s’escamparan pel cel
a càmera lenta.

Serà un dia ple de llum
i el món es col·lapsarà un breu instant
per fer callar el dolor
que tanta gent té dins el cap.

I de cop tot somriurà d’una manera extraordinària
i la gent es donarà la mà
amb una bona intenció tan cristal·lina
que empetitirà les malalties
i la fúria de la mala sort
més fonda i negre;
fins i tot això serà insignificant,
perquè l’amor
estrenyerà amb força
fins a l’últim racó de vida
i no existirà res més.