Vaig enganxar aquesta cançó en un trajecte en cotxe, per la ràdio. De cop es va omplir de pau el que m’envoltava i la ment navegava lliurement en harmonia. Em va semblar molt maca i especial. Pel que he vist Wim Mertens és un compositor que sol fer discs instrumentals amb el piano com a principal instrument. En aquest cas hi ha aquesta veu tan especial, no hi ha lletra, però transmet un missatge carregat d’amor, carinyós. Espero que us agradi.
Haig de dir que a mi m’ha ajudat sempre molta penya. La veritat és que tela el pilot de favors que m’han fet. Curiosament, solen venir de gent a qui jo no he tingut l’oportunitat d’ajudar abans.
M’agrada entendre això dels favors, -dels ajuts-, com una cadena. Com una cosa que ens anem passant els uns als altres, però que no és bilateral.
A mi m’ha ajudat, entendre-ho així. Quan faig un favor a algú, no cal esperar res a canvi, però especialment, no cal esperar res a canvi d’aquella persona en concret. Hi haurà algú altre que t’ajudarà a tu, potser aquella persona no té la capacitat de fer-ho.
Crec que realment és així, i que entendre-ho des del prisma de “Me’n deus una!” genera molts mals de caps innecessaris.
El món és molt més complex, molt més ample, però malgrat tot, tota acció genera una reacció.
Aquest dimecres vam mesclar una cançó nova. Un single que segurament sortirà al novembre. Vaig gravar amb el mòbil alguns dels moments perquè em feia gràcia ensenyar-vos com és un dia quan haig d’anar a l’estudi.
Aquí teniu la sessió completa que vam gravar amb l’Eduard Gener. Poemes a piano i veu.
La sessió consta de 4 parts i són un petit resum del recital que vam portar a terme a la Fundació Miquel Martí i Pol a principis d’estiu.
Personalment em fa molt feliç escoltar els poemes amb aquest acompanyament de piano, penso que els textos creixen i agafen més força, més sentiment. És un plaer escoltar com toca l’Eduard.
Dir-vos que coses com aquestes són gràcies als mecenes que em doneu suport a l’Aixeta, ja que les vostres aportacions han fet possible la filmació d’aquests vídeos. Moltes gràcies.
Estic molt content de compartir amb vosaltres aquest nou vídeo amb l’Eduard Gener. Poesia a piano i veu, acompanyat de l’Eduard.
A arrel de l’actuació que vam fer plegats a la Fundació Miquel Martí i Pol, va sortir la idea de deixar-ne una mostra gravada. La gravació la vam fer a principis de juliol, a Jezz, l’estudi de gravació de l’Eduard Gener.
Aquest vídeo forma part d’un total de 4 parts que es publicaran el 3 de setembre. Pels que no us vulgueu esperar, sapigueu que ja els podeu veure tots en primícia a la meva pàgina de l’Aixeta.
Espero que us agradi, a mi m’encanta veure els poemes d’aquesta nova manera. Han agafat més força i més vida.
Aquí teniu la sessió que vam gravar amb l’Eduard Gener a Jezz a principis de juliol. Poesia acompanyada del seu piano. Estic content de tenir aquestes gravacions i poder escoltar els poemes d’aquesta manera. Han agafat més força i més vida.
Com us vaig dir en el seu moment, les vostres aportacions han servit per pagar la filmació, així que moltíssimes gràcies de nou. Per a vosaltres, en primícia, les 4 parts d’aquesta gravació.
Aquí podeu veure la pel·lícula completa Somehow, dirigida per Kyu Jun Cho.
“Suji és una mare soltera que va tenir un fill a setze anys. Després del primer any de vida, el pare de Suji decideix portar el nen a un temple a prop d’on ells resideixen. La noia intentarà recuperar el nen mentre dins seu creix un fort odi cap al seu pare.
Aquesta tragèdia ens parla de la visió del món que tenen els budistes zen. L’òpera prima de Cho Kyu-jun està basada en un poema budista en què es parla de l’equilibri que pot néixer de la discòrdia, i en aquest cas de tres personatges en conflicte. El músic de Roda de Ter, Guillem Ramisa, és l’autor de la banda sonora d’aquest film sud-coreà.”
Per allà al 2013 estava fent un viatget pel nord d’Europa i es va donar el cas que vaig conèixer en Kyu. En Kyu era un noi Coreà que venia de Rússia i acabava d’arribar a Finlàndia. Jo també acabava d’arribar a Finlàndia, però des de Suècia. El cas és que ens trobàvem a la mateixa habitació d’un hostel a Helsinki. Tot estava ple de neu i tot era nou per a nosaltres. La situació va fer que parléssim i que visitéssim junts la ciutat. Em va explicar que havia fet un curtmetratge i havia guanyat un premi. Volia ser director de cine i pensava fer servir aquells diners per fer una pel·lícula. Recordo que vam parlar bastant de cinema i de literatura. Jo, per la meva banda, li explicava que feia música i poemes. Als dos ens encantava l’art i teníem més referents comuns dels que podria semblar. Al cap de dos o tres dies ens vam despedir, jo anava cap a Estònia i ell, si no recordo malament, cap a Síria. Al moment de despedir-nos li vaig deixar anar que si mai necessitava algú per fer la música de la seva pel·lícula, només m’ho havia de dir.
La cosa va quedar així, i res feia pensar que ens tornéssim a trobar mai més. Però al cap d’un any em va contactar i em va dir que ja tenia la pel·lícula feta, que si encara volia, podia fer la Banda Sonora.
Sense tenir la més mínima referència de com fer-ho, em vaig decidir a tirar-ho endavant, carregat d’inconsciència i de ganes. Hi havia poquíssim temps per treballar -crec que uns dos mesos- ja que volia presentar la pel·lícula a un festival. Així que vam marcar els principals llocs on posar-hi música i vam idear un mètode per treballar que més o menys ens fos pràctic.
Això va donar peu a que passessin moltes coses. Ens vam fer bons amics. La pel·lícula es va projectar l’any següent al Festival Nits de Cinema Oriental de Vic i ell va venir amb la seva parella a presentar-la. Al llarg dels anys ens hem anat trobat, l’he visitat a casa seu i ell també ha estat per aquí altres vegades.
Us explico tot això perquè des de fa unes setmanes l’hem penjada en ocult per a vosaltres.
Doncs us vaig dir que us explicaria coses del meu dia a dia, i avui m’ha donat per explicar-vos com vaig a la riera del costat de casa. Una cosa que faig per desconnectar i refrescar-me. Imagino que tots feu coses similars, i més ara que la calor ja apreta fort.
Ho sé, ho sé, no és la publicació més profunda que es podria esperar de mi, però hi ha d’haver de tot hehehe.
