En aquest poema es parla de la sensació que acompanya alguns dies en els que sembla que tot és pràcticament impossible. Parla de la vida avorrida, i de l’amenaça que suposa. I en certa manera, parla del que hi ha d’aliè en els moments que vivim; perquè a vegades sembla que les coses només poden passar des de fora. Hi ha dies en que semblem espectadors del món i de la nostra pròpia vida. Moments de pas en que res sembla possible a curt termini i en els que ens envaeix una sensació de que no val la pena. Són dies en que tot el que voldríem fer s’ha d’ajornar per alguna qüestió o altre, o per una desgana nostra potser. Perquè l’avorriment sol ser tant molest com còmode.

I és curiós contraposar aquests dies amb aquells altres en que, de cop i volta, tenim empenta per acabar de solucionar tot el que teníem a mig. És curiós que un cop hem començat a prendre decisions, i ha actuar, ens sigui molt més fàcil continuar fent-ho. Com si la possibilitat de fer les coses anés lligada, d’alguna manera o altre, justament a la intenció verdadera de fer-les. A una espècie de valor o empenta interior que va més enllà d’un “voler” passiu.

En el poema es parla dels dies que ens acorralen, que ens prenen les ganes de tot. I ens parla de la nostra capacitat per influir-hi.

Ens parla del poder que tenim per fer-nos protagonistes, en més o menys mesura, del que volem viure.”