En Turre té un projecte molt interessant de música electrònica que es diu HEBA. És una manera d’enfocar la cançó radicalment diferent; estructures que escapen de tots els paràmetres clàssics, textures sonores molt fora del comú, ritmes de tota mena, etc… Tot plegat produeix sensacions molt guapes.
Em va demanar de posar-hi uns poemes i hem gravat un EP de tres temes. La veritat és que em mola moltíssim. No sé ben bé quan ho publicarà. Aquest divendres traurà dues cançons noves, prèvies a tot això que hem fet. Us recomano que li feu una escolta si teniu curiositat per aquest tipus de sonoritats més experimentals.
Pel que fa a l’EP, us informaré tan bon punt hi hagi data de publicació.
Ara que ja ha sortit el videoclip de “D’on ve la sort?” em ve de gust parlar de totes les vides que hi poden haver dins una cosa com aquesta. Crec que la majoria de projectes artístics són iguals. Es poden allargar més o menys en el temps, tenir una mida o una altra, però el que acaba donant aquestes capes a una obra són les etapes i la gent que hi intervé.
Hi ha el principi, la llavor, que és com un joc. Crec que les idees només poden fluir en llibertat, en un espai segur on no et sentis observat ni jutjat. Tota la resta requerirà esforç, però aquest moment de creativitat neix del plaer. En aquest cas recordo que estava a la terrassa de casa, durant el primer confinament. Les primeres frases van sorgir d’aquell moment; la mala sort d’haver d’anul·lar els concerts, el disc que quedava estroncat…
Donar forma a aquest primer esquelet és molt divertit, les diferents opcions en la melodia, les primeres frases… Tot això ja es fa des d’una perspectiva diferent, ja tens una altra relació amb la cançó. Jo solo fer aquestes proves en moments de desconnexió, tocant al sofà. Recordo que gravava diferents variacions de la melodia amb el mòbil per poder escoltar com sonaven, per no oblidar-les. M’entretenia amb el pont on volia canviar d’acords, seguint la melodia que m’anava inventant. Per mi aquesta part del procés encara és molt despreocupada, no sento responsabilitat perquè la idea podria no anar enlloc. Tot canvia quan decideixes ensenyar-ho a algú.
En aquest cas, em vaig decidir a ensenyar-ho a la resta del grup quan em vaig imaginar el solo final. Quan algú de fora veu la cançó, tu també la veus diferent. De cop sents el que li transmetrà i en certa manera una part de tu es converteix, també, en espectador. Quan ensenyes les coses que estàs fent notes de veritat si funcionen. El mateix passa amb les lletres. És molt curiós que aquesta valoració no la puguis fer fins que no hi ha una mirada externa. L’empatia que sents en aquell moment amb l’altre, t’ho fa veure.
En el meu cas, tot aquest procés va en paral·lel a la lletra, que vaig construint i que s’omple del que estic vivint. Una cançó guarda molta vida a dins. Una frase pot venir donada pel que t’ha passat durant tot un dia, o tot un estiu. Quan fas la lletra jugues amb espais de temps diferents. Emocions que han nascut de vivències relativament llargues, de cop es connecten en un espai-temps molt breu, molt espontani; en un mateix present. Jo necessito que les meves lletres tinguin punts emocionals en els quals estic desprotegit, és el que fa que me les cregui, el que m’assegura que dic coses que m’importen. La incertesa que un pot sentir davant d’un full en blanc és bestial, tothom busca les seves maneres per orientar-se, per assegurar-se que allò li agradarà en un futur.
Les lletres solen ser l’última cosa que acabo de les cançons i tinc la sort que a la resta del grup els preocupen ben poc. Això em permet sentir-me poc observat i li treu responsabilitat, que prou que me’n poso jo sol.
Gravar la cançó és fer-la real, limitar-la per sempre. També és donar-li ànima pròpia, vida. Exigeix preparació prèvia i responsabilitat. Jo faig primer una maqueta. Perdo molt temps en coses com trobar el tempo, el to adequat… En aquest cas, però, només vam fer la maqueta de la part final, la del solo, ja que aquesta era l’única part on tocaven la resta de músics. Això va fer que coses com els coros o els teclats, no els hagués pensat fins el dia en què gravava veus. Recordo que les veus de la part del pont em van costar moltíssim, vaig gravar fins tard a la nit, i em vaig quedar a dormir allà mateix per poder-hi tornar l’endemà a primera hora, abans de tornar el material de gravació. No cal dir que les tomes del matí no van servir per res, perquè a aquestes hores la veu és un desastre haha.
El procés de mescla ja l’he explicat en altres ocasions, però per mi és el més dur de tots, el que exigeix més concentració i el que et deixa més esgotat (val a dir que gravar també t’hi deixa força…). Per altra banda, també és el més gratificant, el que et dóna la recompensa més grossa: finalment pots veure-li la cara a la cançó.
Cada paràgraf d’aquests és una vida diferent, una mica de vida que quedarà guardada en aquella cançó per sempre. Cada paràgraf té el seu espai, la seva fotografia.
En el cas d’aquesta cançó, a més a més, hi ha la portada i el videoclip. Dues feines que visc amb menys responsabilitat, però que també comporten una bona pila d’hores.
La part del disseny cada cop la gaudeix-ho més. En aquest cas volia que mantingués un mínim de lligam amb la de Volant, per això vaig mantenir el degradat i l’objecte al centre. Vaig buscar una idea que combinés la sort i l’amor.
El videoclip va ser tota una aventura. Em fa gràcia perquè el videoclip, que per manca de recursos sol ser la part del procés més precària, és el que rep i comenta la majoria de gent. Ironies de la vida. En aquest cas va ser una sort treballar amb en Pep Duran. Com a curiositat explicar-vos que jo no tenia cap idea per aquest videoclip, no se m’acudia cap cosa que fos prou senzilla i coherent amb la cançó. El que vaig fer, contra tota lògica, va ser enviar-li un missatge de veu a una amiga que feia molt que no veia i a la que mai havia demanat res semblant. Vaig tenir la intuïció que ella em trauria d’aquell atzucac. I així va ser, ella em va donar la idea pel videoclip. L’Íngrid Mas. Us dic això per dues coses: 1. Moure fitxa, per molt absurd que sembli el que et disposes a fer, sempre desencalla i sol portar solucions. 2. Aquest món està ple de gent que t’ajuda. I sort n’hi ha.
I tot plegat, per una cosa que dura dos minuts i mig…
D’on ve la sort? Parla de tot el que no es veu però ens marca la vida; la sort, els sentiments, la il·lusió… Les experiències que vivim i que ens queden a dins. És una cançó que es pregunta què se’n fa de tot això. D’on ve i on anirà la tristesa, l’alegria, la vida mateixa… i especialment l’amor. Perquè tot això també forma part de les nostres relacions. És una cançó d’amor reposada i emotiva.
El videoclip, protagonitzat pels ballarins Àngel Duran i Paula Roqué, mostra en un espai íntim, com la vida ens porta gent, -ens apropa, ens separa, ens torna a apropar- mentre ens anem fent preguntes que no tenen resposta. La posició al llit representa els diferents moments en una relació, i el propi llit, la nostra intimitat. Finalment, quan s’acaben les preguntes, s’obre tot un horitzó pel que moure’s lliurement, ballant en harmonia.
En alguna altra ocasió ja he parlat d’en Joel. Amb ell hi he mesclat la majoria de les meves cançons, des d’Ànima de corall fins a Volant. Un grandíssim professional i una persona que m’estimo de mala manera. Ell aguanta totes les meves dèries. Discutim canvis i ajustos fins al mil·límetre. Els moments a l’estudi sempre els visc amb molta intensitat. Per ell és lo habitual, el dia a dia, però per a mi és un moment molt decisiu i especial: la música que en surti m’acompanyarà durant molt temps i, especialment els propers mesos, serà la base de tot el que faci.
A l’estudi parlem de la música, però la música et porta a parlar de la vida, de les relacions, de tot plegat… El fet d’estar sota pressió fa que les converses siguin diferents també; més sinceres, més de veritat.
Quan surto de l’estudi estic esgotat. El camí cap a casa sol ser una autopista de nit silenciosa, mentre la ment se m’escapa del cap, descomprimint-se, satisfeta. Si hagués de definir la felicitat, tindria aquesta forma.
Fa una setmana vàrem estar mesclant “D’on ve la sort?”, el pròxim single que publicaré. Aprofito per dir-vos que els que estigueu subscrits a l’Aixeta la podreu escoltar en primícia unes tres setmanes abans que la resta. Ben aviat!
Una cosa que m’ajuda a estar millor és meditar. Tothom busca pau en alguna banda. A mi el món a vegades se’m fa molt estrany, molt absurd. Meditar m’ajuda a calmar les emocions, l’estrés. M’ajuda a prendre decisions. Deu fer uns tres anys vaig fer un retir al Montseny, al centre Dhamma Neru. Una experiència que recomano a tothom. Allà vaig estar deu dies aprenent meditació Vipassana. Des d’aleshores ho vaig fent. Sempre que he meditat ha set positiu, sempre m’ha aportat alguna cosa bona. Els dijous quedem amb aquest grup d’amics i meditem una hora plegats.
Al vídeo ja estem acabant. La veu que sona indica que acabem la meditació vipassana i passem a fer uns minuts de metta bhavana, que consisteix a desitjar felicitat per a tothom i per a persones en concret.
Hi va haver un temps que em passava pel cap de fer uns concerts-meditació. Quan acabes de meditar tens el cos i els sentits molt sensibles. Notes totes les sensacions, i la música es percep amb molta nitidesa. Pensava en fer 20 minuts de meditació i després un concert de 30 o 40 minuts. Mai se sap, en un futur potser trobem l’ocasió de fer-ho. Us semblaria interessant?
Tots tenim més d’una persona a dins. Segurament més de 4 o 5. Avui s’estrena aquest single de dues cançons que hem fet amb ISARD. Un projecte paral·lel on hem transformat algunes cançons meves a Hardcore/Punk-Rock.
Aquest estil de música em transporta a la meva adolescència i em dóna una energia que no trobo enlloc més. L’amor té aquesta intensitat, i l’eufòria també.
Juntament amb el Single -que conté ÀNIMA DE CORALL i COR DE BLAT– hem publicat el VIDEOCLIP de Cor de blat.
Aquesta història va néixer de forma imprevista, tocant els temes a una festa d’aniversari, perduts en una casa al mig del bosc. La felicitat col·lectiva ens va empènyer a gravar-ho. Sense més ambició que aquesta; deixar el record d’aquesta versió contundent i elèctrica de les cançons.
Aquí teniu el vídeo en directe de la cançó Velers cremant. Des de que la vam gravar que tenia pendent fer un Live amb la Lu Rois. La distància i les obligacions del dia no ho posaven fàcil, però finalment l’hem pogut fer. I n’ha sortit un dels vídeos més macos que tinc en aquest format.
Com ja és habitual la feina audiovisual ha anat a càrrec de Toni López (Captus Films), que com sempre ha fet un treball impecable.
Fa 5 mesos que va sortir No m’expliquis merdes. Em sembla espectacular. Només l’hem pogut tocar un cop en directe, però sort que l’hem pogut tocar un cop; mai havia vist a la penya d’aquesta manera.Em sento molt orgullós d’aquesta cançó, expressa uns sentiments als que em costa molt d’arribar amb paraules. Quan la tocàvem als assajos els hi deia que amb aquesta cançó fèiem justícia. Per mi és com plantar-li cara al món, a la mala sort. Manifestacions en contra la tristesa!
A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató. Ell portava un parell o tres d’anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d’aquestes que s’ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial. Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar “tothom”. La iaia acabava de treure “Les ratlles del banyador” feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d’Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L’estiu següent Oques Grasses traurien “Un dia no sé com”, i Obeses, que havien tret “Obesisme il·lustrat” aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans. Recordo l’emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar. És curiós com el futur s’encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú.
L’estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d’enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d’Oques Grasses. Tota una època acabava de començar.
Ara em dóna la sensació que se n’acaba (o en comença) una altra, d’època.
