MARXAR LLUNY

Poques coses hi ha tan terapèutiques com marxar lluny. I poques coses et fan créixer tant com marxar sol. A mi m’encanta viatjar perquè em permet ser exactament qui vull. M’allibero de qui representa que haig de ser i faig el que em dona la gana. Si no estàs bé, marxa. Marxa d’una ciutat, d’una feina o d’una relació.

Marxa si la vida no et dona prou. Veuràs amb una claredat impressionant com t’acota el dia a dia. Els rols i les dinàmiques amb la gent del teu voltant. Veuràs que l’entorn et fa ser. Que l’entorn et defineix. I que t’empeny a ser un tu del passat, inevitablement. Descobriràs parts de tu que abans no es podien mostrar.

No seré jo qui t’expliqui com desfer aquest entramat de rols i patrons assentats a base d’anys, però un bon punt de partida, segur, és marxar lluny. Personalment, et diria que lo més guapo que he fet a la vida és això. M’he sentit viu, m’he sentit lliure. Et diria, inclús, que m’he sentit més estimat per la gent d’aquí.

També m’he sentit insignificant, i m’ha anat bé. Perquè el món és immens, ple de camins, i nosaltres som un puntet minúscul en un mapa. I els teus problemes, són encara més minúsculs. Percebre aquest tot m’ha emocionat.

La distància ajuda a veure clares unes quantes coses. Ajuda a veure clar, per exemple, que tu pots ser ric o pobre depenent del país on viatges. Que no estàs tan lluny de qui menysprees, de qui admires, o de qui consideres enemic. És una cosa prou sana veure que el concepte que tens de tu és relatiu. Un bon exercici per empatitzar. Perquè tu seràs exactament el mateix, però et sentiràs completament diferent. Tot depèn de com es comporti amb tu la gent que t’envolta.

Marxa lluny.

Busca un lloc nou, sense cap vincle. I després, torna a marxar. Per mi un viatge és un lloc de pas immens. Un lloc on res et reclama. Quan cap mirada et reconeix, pots pensar diferent. Pots pensar amb molta més lleugeresa, amb molta més precisió. Especialment, pensa en el teu món, perquè un viatge només ho és si tens on tornar. Per mi és això el que li dona valor. Això, i imposar-se a tot el que et fa petit.

Veuràs la por, la sentiràs al pit, i si l’aconsegueixes dominar, et sentiràs una persona nova. Veuràs com la llum del sol apaga la maldat; com de diferent és arribar a un lloc nou de dia o de nit. Percebràs la inseguretat -quan hi sigui- i t’adonaràs que si al carrer hi ha dones, el perill disminueix. Que l’home porta a dins molta més violència.

Veuràs persones lluminoses, vagis on vagis. I et sentiràs omplert de vida. I et quedaran a la memòria mil racons plens de bellesa.

També veuràs molt clar qui t’estima; per qui val la pena tornar. I, sobretot, veuràs clar què coi fer quan tornis. Si és que tens ganes de tornar.