Aquí podeu veure la pel·lícula completa Somehow, dirigida per Kyu Jun Cho.

“Suji és una mare soltera que va tenir un fill a setze anys. Després del primer any de vida, el pare de Suji decideix portar el nen a un temple a prop d’on ells resideixen. La noia intentarà recuperar el nen mentre dins seu creix un fort odi cap al seu pare.

Aquesta tragèdia ens parla de la visió del món que tenen els budistes zen. L’òpera prima de Cho Kyu-jun està basada en un poema budista en què es parla de l’equilibri que pot néixer de la discòrdia, i en aquest cas de tres personatges en conflicte. El músic de Roda de Ter, Guillem Ramisa, és l’autor de la banda sonora d’aquest film sud-coreà.”

Per allà al 2013 estava fent un viatget pel nord d’Europa i es va donar el cas que vaig conèixer en Kyu. En Kyu era un noi Coreà que venia de Rússia i acabava d’arribar a Finlàndia. Jo també acabava d’arribar a Finlàndia, però des de Suècia. El cas és que ens trobàvem a la mateixa habitació d’un hostel a Helsinki. Tot estava ple de neu i tot era nou per a nosaltres. La situació va fer que parléssim i que visitéssim junts la ciutat. Em va explicar que havia fet un curtmetratge i havia guanyat un premi. Volia ser director de cine i pensava fer servir aquells diners per fer una pel·lícula. Recordo que vam parlar bastant de cinema i de literatura. Jo, per la meva banda, li explicava que feia música i poemes. Als dos ens encantava l’art i teníem més referents comuns dels que podria semblar. Al cap de dos o tres dies ens vam despedir, jo anava cap a Estònia i ell, si no recordo malament, cap a Síria. Al moment de despedir-nos li vaig deixar anar que si mai necessitava algú per fer la música de la seva pel·lícula, només m’ho havia de dir.

La cosa va quedar així, i res feia pensar que ens tornéssim a trobar mai més. Però al cap d’un any em va contactar i em va dir que ja tenia la pel·lícula feta, que si encara volia, podia fer la Banda Sonora.

Sense tenir la més mínima referència de com fer-ho, em vaig decidir a tirar-ho endavant, carregat d’inconsciència i de ganes. Hi havia poquíssim temps per treballar -crec que uns dos mesos- ja que volia presentar la pel·lícula a un festival. Així que vam marcar els principals llocs on posar-hi música i vam idear un mètode per treballar que més o menys ens fos pràctic.

Això va donar peu a que passessin moltes coses. Ens vam fer bons amics. La pel·lícula es va projectar l’any següent al Festival Nits de Cinema Oriental de Vic i ell va venir amb la seva parella a presentar-la. Al llarg dels anys ens hem anat trobat, l’he visitat a casa seu i ell també ha estat per aquí altres vegades.

Us explico tot això perquè des de fa unes setmanes l’hem penjada en ocult per a vosaltres.