Barcelona
Oh Barcelona…
Immens motxoc de soroll i persones
I persones que miren al vuit.

Estruços amb el cap en un forat.
Barcelona te un verd i un cel preciós
A cada postal de les rambles.
Te un metro i una primavera
Tan bonics com el gris del paviment,
Oh Barcelona…

Si m’enamoro
Deixem-ho fer entre els teus dits,
Entre el teu exèrcit de noies
armades amb pits i cintures esveltes,
i mans que dibuixen horitzons dins una gàbia.

Si,
Quina sort venir-te a veure,
Quina sort, només venir-te a veure.
I els que hi neixen?
Ostres, a la botiga més gran del mon
Es claven els peus al terra.

Però tampoc n’hi ha per tant
Suposo.
jeje