La vergonya

Si una cosa et pot arruïnar la vida de veritat és la vergonya.
Pot semblar una tonteria, però aquesta emoció fastigosa té un poder limitant espantós.
Tot el que he fet a la vida del que em sento orgullós, ha estat imposant-me a la vergonya. I en totes les males experiències la vergonya hi ha tingut un pes considerable.

Vull parlar de la vergonya perquè penso que no som conscients de l’impacte que té en nosaltres. Se’n sol parlar de forma simpàtica, amb una certa despreocupació, sense adonar-nos de la profunditat del seu abast, sense preguntar-nos d’on surt realment.
M’he passat mitja vida animant a la gent a que s’atrevís a fer el que volia fer. Intentant que no es fessin enrere. D’on sorgeix aquest dubte que ens amenaça a tots? Què tenen els ulls de la gent, quan ens miren, que ens ataquen tan fort? Jo sóc una persona tímida, vergonyosa, i seria mil vegades millor si em tragués això de sobre. I tu, segurament, també, perquè no he conegut mai a ningú que no visqués mig atemorit pel què diran, condicionat, amb alguna inquietud o algun somni al calaix.

Hi ha certes coses en la nostra cultura que convindria observar de molt més a prop i corregir. Entendre-les de veritat. La vergonya té mil cares, mil conseqüències: el dubte, els nervis, la frustració de no atrevir-te a fer el que sigui, el record traumàtic de no sé què.

D’on surt aquest judici que ens fa ser víctimes i agressors simultàniament? Potser aquesta seria la primera pregunta. Per què ens jutgem així? La violència d’aquest judici. La poca empatia d’aquest judici. Ningú és vergonyós fins que fa el ridícul per primera vegada. I què vol dir exactament fer el ridícul?

No hi ha res que ens agradi més que veure una persona segura d’ella mateixa, que diu el que creu de forma honesta, sense vergonya, que s’atreveix a mostrar-se tal qual és. Però impedim que la gent sigui així sistemàticament. Les persones han de fer un treball de la hòstia per aconseguir alliberar-se d’això.

M’encantaria que en les generacions futures s’eduqués en aquest sentit. Tothom brillaria molt més.

L’enemic és la vergonya, tingue-ho clar. Fia’t de qui t’encoratja a ser qui vols.

L’aixeta

Si en algun moment t’ha emocionat alguna de les meves cançons o algun dels meus poemes i et ve de gust que en continuï fent, ara tens una nova manera de donar suport al que faig. He obert una pàgina a l’aixeta.cat, un espai de micromecessatge-continu. Et pots subscriure i, amb molt poc, pots donar-me un gran cop de mà.

Allà hi trobaràs poemes i música en exclusiva, recompenses diverses i publicacions en primícia. Per mi és una nova manera d’enfocar el projecte, una manera de compartir amb vosaltres i donar valor al que faig. Em ve molt de gust, la veritat.

Allà ho explico molt millor, veureu que hi han vàries opcions, cada una amb recompenses diferents. Sobre la marxa anirà creixent i segur que se m’acudiran nous regals per agrair-vos la col·laboració.

Ho trobareu a guillemramisa.aixeta.cat

O clicant aquí:

Volant

“Volant” és una versió que hem fet del clàssic de La Troba Kung-Fú. Una cançó que sempre m’ha agradat per la seva lletra i per la seva màgia.

El videoclip el vam filmar a Sora, a Mas Casanova. Va ser una experiència increïble perquè va coincidir amb el dia de la nevada. Fins a l’últim moment no vam veure clar que el poguessim acabar gravant, i un cop allà, el fred intens es barrejava amb l’adrenalina dels salts al matalàs elàstic.

El resultat és un molt bon record amb els músics que m’acompanyen a la banda. Diuen que quan saltem se’ns veu una mica l’ànima, no?

L’èxit

Fa deu anys tots els meus amics que feien música van començar a tenir èxit. Jo també feia música, però el que feia no s’ho escoltava ni cristo. Em va tocar viure això. Tot i que em sentia inspirat, amb coses a dir i emocionat per l’etapa vital que passava. Pot ser que no triomfés perquè les cançons no eren prou bones, perquè no estaven prou ben tocades, o perquè no tenien prou bona producció, però també pot ser que no tingués èxit perquè no era prou simpàtic. El carisma, tot i estar a les antípodes de l’acte creatiu, té una importància cabdal en el món de la música. Molaria que un metge, per poder-se guanyar la vida com a metge, hagués de ser tope enrotllat, per exemple. Faria gràcia. El tema és que va anar així. Les gires de La iaia, d’Oques Grasses o d’Obeses -grups formats per alguns dels meus millors amics-, funcionaven cada cop millor, i jo anava fent sense escapar de la precarietat.

I sí, hi havia gent que s’interessava pel que feia. He tingut la sort de topar-me amb moltíssima gent que m’ha dit que el que feia era valuós, que els emocionava i que ho sentien de veritat. Però moltíssima gent, no són suficients.

El cas és que aquesta situació em posava constantment en una posició estranya davant d’aquests amics, dels seus familiars i dels amics comuns. En ocasions em parlaven amb condescendència, en altres moments els amics músics s’allunyaven de mi. Hi havia qui em donava consells sense demanar-los… Ningú pensa que l’atzar hi pot haver tingut a veure quan és ell el que té èxit.

L’èxit. Què és això?

Jo faig música perquè m’agrada, perquè la sento i em fa feliç com res en aquest món. Exactament igual que fa deu anys. I tot i que hi hagués gent que s’estranyava de que seguís, que no entenien la meva perseverànça, mai m’he imaginat la meva vida sense fer música. Simplement perquè la música és el que em flipa més d’aquesta vida.

Val la pena viure les coses des de dins. Amb passió i honestedat. Sense esperar res concret a canvi. Perquè el món fa el que li dóna la gana i no para de canviar. Mai s’ajustarà del tot al que vols.

Escric tot això perquè ara ho percebo com una etapa passada. Per fer net i treure’m aquest fantasma de sobre, aquest pes. L’èxit. Això que no existeix però que ho canvia tot: com et miren i com et mires.

Deixar d’existir

Si pogués deixar d’existir
d’una forma pràctica i discreta
durant unes hores,
em guardaria en un calaix
i desapareixeria
per no haver d’aguantar la vida
i totes les coses feixugues
d’aquest món.
M’apagaria unes hores, o uns dies,
em plegaria i m’endreçaria a qualsevol lloc
per descansar de tot.

Si pogués deixar d’existir,
m’agradaria descansar de la vida una estona,
apartar el meu cos a qualsevol banda
i oblidar-me fins i tot de dormir i somiar.
Quin gust que seria deixar d’existir una bona estona,
que ningú em necessités
i que res em fes falta.

Quan res funciona

Quan res funciona
em queda escriure un poema.
Sempre ha set així.
Escric un poema,
m’enfilo amunt
i deixeu d’existir.
I parlo amb en Leonard Cohen
i meditem i fem un cafè junts.
I us crido que estava molt trist.
Que estava molt trist i ningú se n’adonava.
I que hi ha massa decepció on sou.

Quan res funciona
faig tot això
i me’n vaig a un lloc
on res és tan obtús i impossible com aquí.
On les coses no es fan tan impossibles
i tothom estima més.

En Toni López

En Toni López és un d’aquests amics que sempre hi ha set, és com les muntanyes de Cabrera i el Pla d’Aiats, sempre estan allà al fons. Ell va ser qui em va ensenyar una guitarra per primera vegada i qui em feia descobrir tota la música nova quan jo encara era un nen. Amb el temps li va néixer la passió per la fotografia i després van venir els vídeos. El cas és que no m’ha parat d’ajudar, aquest tio sempre hi ha set. Suposo que tots teniu algun amic així.
Un dels moments més ben parits de l’any passat va ser quan vam estar gravant el videoclip de No m’expliquis merdes. Per mi el millor que hem fet plegats.
Ho dúiem tot bastant preparat, però érem només ell i jo i això ho complicava tot. Un making of d’aquest videoclip seria guapo de veure. 

A la imatge de dalt podeu veure com vam haver d’aguantar la càmera amb el cotxe, perquè en Toni, mentrestant, em feia vent a la cara utilitzant les hèlices del dron. Així semblava que m’enfilava amunt. (Aquestes fotos les va tirar l’Albert Soler, que va venir expressament aquest dia per aguantar un reflector)
Un moment força espectacular del videoclip va ser quan vam gravar l’escena del gorg. L’aigua estava congeladíssima, era 30 de setembre. Vam fer unes primeres proves. Jo sortia tremolant. Ens ho miràvem a la mateixa càmera per saber si havia quedat bé. I no. No havia quedat bé. Es veia la vora del gorg, i l’aigua en aquell punt no era prou profunda. Feia falta entrar més endins, però amb el pal que en Toni duia per aguantar la càmera, no arribava més lluny. Cada cop que féiem una prova jo sortia més fet caldo, tremolava molt perquè aguantar tants minuts fent el mort a l’aigua era duríssim. A la tercera vegada li vaig dir; “Toni tio, tu també t’has de cardar a l’aigua”. No estava previst i no portava banyador, però era l’única manera. Així que es va treure els pantalons i els calçotets i va entrar fins que l’aigua li va arribar per sobre els genolls. Des d’allà sí, vam aconseguir filmar l’escena. Els dos vam sortir tremolant, però ja ho teníem.

Guillem Ramisa. 
Videoclip "No m'exxpliquis merdes"

Al videoclip hi han moltes més escenes que van ser complicades. El moment que m’alço de terra, per exemple, o el primer cop que surto cap per avall. El podeu mirar aquí.

Viatgeu lluny

Una de les coses que té viatjar sol és que no t’has de preocupar gaire per pentinar-te. No t’has de preocupar gaire de res, de fet, perquè ningú et coneix i els seus ulls no et poden jutjar. T’has de preocupar de com te n’ensurts de tot plegat, això sí. Aquí estic no sé exactament a on del Marroc. Quan viatjo sóc molt feliç. Ara que estic tancat a casa em dóna per cardar-vos el rollo sobre tot això, no sé. És com un viatge això d’ara, una mica. Estar sol sempre m’ha agradat bastant, vaig pensant en històries, sempre tinc alguna cosa pendent per escriure. Sempre surt alguna cosa nova. La veritat és que el món és un espectacle, només te l’has de mirar. Aquí al Marroc se’m va acudir d’enviar-li una gravació que tenia al mòbil a la Lu Rois, un arpegi, i d’això en va sortir Velers cremant. I també és on vaig escriure l’estribillo de Dus pau i alguna altra cosa.
Espero que viatgeu molt aquests dies, que us en ‘neu molt lluny de la vostra vida. Aprofiteu ara que no us veu ningú i no us poden dir que aneu despentinats.

X