sms a les 2:15 am

T’envio una postal
per no sentir-me sol.

Als llavis.
et tinc als llavis,
estirat al meu costat
i passam la ma pel ventre.

La pell.
si camino pel teu cos em torno boig,
és com relliscar per sobre un pètal.

Els ulls.
tan aprop, però no els obris,
son dos horitzons i jo cauré dins seu.

La ma.
abaixa-la o no tornaré a respirar,
si no em clavo dins teu no soc ningú.

El perfum.
deixa’m que et respiri,
em conec tots els paisatges del teu coll.

La veu.
quan cridis fes-ho fort,
vull sentir-te tan endins com tu a mi,
i despès abraçam,
i jo també ho faré.

Bona nit!*

La boira (esbós esquizofrènic)

Em pots tallar les mans i el cap si vols
Tampoc sabria què dir-te

si vols em tallo les venes mentre follem
perquè vegis que encara estimo.

tota la pluja embolcallada dins les paraules;
confoses, tristes, estúpides.
La vida és;
confosa, trista, estúpida.

Però ahir reia sol a l’autobús,
i si t’haig de ser sincer
em fa falta ben poc per saltar d’alegria,

M’emmarco dins d’aventures
i no cardem; anar cego mola.

És la màgia de la boira,
a vegades és millor no veure el mon.

Dóna’m la pastilla
i deixa’m marxar de mi,
però a mi no em fa falta.
Em vols confondre o ni tan sols tu has preguntat?!
Tu m’estimes?

Jo?

No veig una merda.
és boira o formigó?

Punxades a la nuca

Tinc com un buit a dins meu que em crema,
un buit ple d’espines clavades a l’estomac.
Ja m’agradaria a mi descuidar-me el dolor a casa,
però estic tan nerviós que no puc viure

la por, és la por, el terror.
què en serà de mi? m’estic deteriorant.
Si no ho escric crec que la febra em treurà els ulls
amb una cullera, amb nauseas
i aquests crits d’ultratumba,

tot ballant sobre el meu cap
la por s’enfila, el terror.
la suor freda m’enganxa a la roba i als llençols
i em plego desorbitat,
empapat de fàstic.

No ho vull, no ho vull!!
deixeu-me culpar algú
deixeu-me arrencar aquesta merda de cos

Quí us ha parit
us penseu que em cardareu per terra
jo he vingut aquí a viure
a viure!!

i mira’m
doblegat sobre la taula,
destrossant aquest tap

Entre gris i blanc

No em voldria pas atrevir a estar trist,
Submergit en aquest bar
Una tarda qualsevol
D’una vida qualsevol,

Que fàcil és tot quan la vida
està en pausa,
sí, diria que la dona de la meva vida
està a la taula del costat,
parlant amb un indesitjable

i jo em sento
el puto rei del mambo,
mare meva, una classe a la setmana,
a la setmana!
No em voldria pas atrevir a estar trist.

Per la tele sona un ritme pachanguero
Bastant alegre,
Empunyo el cafè amb llet
I em sento el rei del mambo.

punt neutre

Tot és un pel més descolorit del que et pensaves
i el terra se’t va enganxant als peus.

En aquesta vida hi fa pudor com de resclosit
i de semen,
la gent es masturba sense parar
carregada de somnis,
i després tornen a la somnolència del dia a dia,
a la calderilla de les tragaperres.

..

Quin punt neutre tan inexpressiu

Barcelona

Barcelona
Oh Barcelona…
Immens motxoc de soroll i persones
I persones que miren al vuit.

Estruços amb el cap en un forat.
Barcelona te un verd i un cel preciós
A cada postal de les rambles.
Te un metro i una primavera
Tan bonics com el gris del paviment,
Oh Barcelona…

Si m’enamoro
Deixem-ho fer entre els teus dits,
Entre el teu exèrcit de noies
armades amb pits i cintures esveltes,
i mans que dibuixen horitzons dins una gàbia.

Si,
Quina sort venir-te a veure,
Quina sort, només venir-te a veure.
I els que hi neixen?
Ostres, a la botiga més gran del mon
Es claven els peus al terra.

Però tampoc n’hi ha per tant
Suposo.
jeje

L’amic que sempre està ocupat

Amb tres paraules li podria girar la cara de vergonya,
Però sempre està ocupat
No és perquè no vulgui.

Tothom en te un,
Algú que està d’exàmens,
O te feina els caps de setmana.
O algú que ha passat les vacances amb la novia.

L’amic que sempre està ocupat

No és que vulgui una batalla campal,
Però és curiós quan te n’adones,
Perquè tardes, però un dia te n’adones,

I fa gràcia si més no.

Quan algú porta 4 o 5 anys ocupat,
Et comences a preocupar,
Quin turment de vida penses..

En fi,
Sempre està ocupat,
No és perquè no vulgui.

La política

Sento veus com a càmera lenta… que parlen i parlen…
Veus cobertes de caspa a les espatlles
Que es belluguen feixugues, com un engranatge pesant.

La incompetència humana és col·lossal,
el que em sorprèn és que no hi hagin més assassinats.
Jo per exemple
Em carregaria al meu veí de baix,
Un avi carregat de rencor i de merda,
Sempre apunt per mirar-te amb aquells ulls de cendra i prepotència.
“estos jovenes de ahora son unos mal educados”
Pobre polsim de ronya, aviam si es decideix a palmar-la d’una vegada.

En fi

El tema era la política,
M’imagino la política i veig una boca oberta de bat a bat,
Veig un senyor que s’erosiona, enfonsat en un sofà,
O un universitari, que fa veure que te cultura.

Jo vull sentiment
El vull clavat als braços
Vull marxar amb tu de viatge
I no tornar