Estàs fent tot de coses i no ho saps.
Ara mateix et creixen els cabells,
i les ungles,
i potser algun pèl de la barba se’t torna blanc.
I tens una cançó posada al cap
i no la pots deixar de cantar.
Tot va sol. Tot sense el teu consentiment.

Tot tu et mous sense que ho sàpigues.
Els teus pulmons s’inflen sols.
I el teu cor batega sol.
I de cop et poses a suar o estossegues
sense haver-ho decidit.

I tu no tries quan t’enamores,
ni quan t’avorreixes.
Ni el que et fa riure o t’entristeix.
Ni tan sols tries el que se t’acudeix.

Pots triar per quin camí passes, però,
i per quin no.

Et fas tranquil·lament de dia
desprotegida i bona,
i salves una mica el món
perquè estimes i ajudes
i el fas millor.

Que no et fugi mai la bona intenció
que et fa la mirada més maca.
Que no et fugi mai
el somriure salvatge
ple de fulles i tardes.

No tothom està preparat
per ser un mestre de l’arrossegament.
S’ha d’aguantar la pressió,
no posar-se nerviós
quan et queden, només,
30 o 40 euros.
Saps que, d’alguna manera o altra,
apareixerà alguna “cosa”
quan estiguis a punt de tocar fons.
Però s’ha d’aguantar la pressió.

Els mestres de l’arrossegament
es neguen a treballar 9 hores
en una fàbrica.
Van fent “històries”
i la vida tira endavant.
En parlàvem amb en Toni López;
no tothom està preparat
per l’art de l’arrossegament.

Finalment he trobat el moment per penjar la Banda Sonora que vaig fer per a la pel·lícula Somehow, del director coreà Kyu Jun Cho.
Estic molt content de poder-vos ensenyar aquesta feina. Espero que us agradi.

Les coses s’acaben. Arriben fins al canto d’un camí altíssim i cauen al buit. Totes les coses que s’acaben i moren, apaguen una estrella.
Nosaltres som recipients buits de coses que acaben i comencen.
Ara, aquest meu viatge també s’acaba. Avui plouen gotes grises i dèbils a Hong Kong. Plou distància i final. La vida em plega i em guarda un altre cop.
Viatjar serveix per no trobar mai el lloc. Per arribar perdudíssim al lloc de sempre. He estirat el món un tros més. Ho he empetitit tot. I tinc molt menys clar què m’importa.
Avui tinc ombres doblegant-se’m dins. No estic tranquil.
M’espera un viatge molt llarg fins a casa, i allà m’hi espera el cartró de sempre. M’hi espera el cartró de sempre. I no estic tranquil. Tinc una amenaça a dins. Un gos bordant lligat a una cadena tensa. Un gos que em mataria si pogués arrencar aquesta cadena tensa. Una cadena tensa com una mandíbula.
Avui tinc una amenaça a dins.

(Hong Kong, 30-08-15)

M’encanta estar perdut en un punt remot del món, sense cap conexió amb ningú.
M’encanta pensar que podria desapareixer. Fer-me transparent. I no passaria res.
M’encanta estar separat de tot, imaginar-me petitíssim en un punt del mapa. Sense identitat, sense que em puguin venir a buscar. Del tot transparent.

(Hiroshima, 29-07-2015)

Sobretot la falta de perspectiva fa que es canalitzi força en mala direcció. Que fàcil seria si ho poguéssim veure des de fora…

A la sala d’espera
t’hi esperaré fins que s’acabi.
Perquè no em costa res
i perquè vull.
Aquí a l’hospital
el món s’hi encalla,
t’agafa pel coll
i et posa contra les cordes;
perquè el vegis tal com és.
Perquè tu et moriràs
i jo també,
i a mi
m’agrada despertar-me
i venir-te a veure.
M’agrades tu
perquè ets bona de veritat
i t’esperaré sempre.