Mestres de l’arrossegament

No tothom està preparat
per ser un mestre de l’arrossegament.
S’ha d’aguantar la pressió,
no posar-se nerviós
quan et queden, només,
30 o 40 euros.
Saps que, d’alguna manera o altra,
apareixerà alguna “cosa”
quan estiguis a punt de tocar fons.
Però s’ha d’aguantar la pressió.

Els mestres de l’arrossegament
es neguen a treballar 9 hores
en una fàbrica.
Van fent “històries”
i la vida tira endavant.
En parlàvem amb en Toni López;
no tothom està preparat
per l’art de l’arrossegament.

Somehow (Original Soundtrack)

Finalment he trobat el moment per penjar la Banda Sonora que vaig fer per a la pel·lícula Somehow, del director coreà Kyu Jun Cho.
Estic molt content de poder-vos ensenyar aquesta feina. Espero que us agradi.

Somehow BSO Guillem Ramisa

El final

Les coses s’acaben. Arriben fins al canto d’un camí altíssim i cauen al buit. Totes les coses que s’acaben i moren, apaguen una estrella.
Nosaltres som recipients buits de coses que acaben i comencen.
Ara, aquest meu viatge també s’acaba. Avui plouen gotes grises i dèbils a Hong Kong. Plou distància i final. La vida em plega i em guarda un altre cop.
Viatjar serveix per no trobar mai el lloc. Per arribar perdudíssim al lloc de sempre. He estirat el món un tros més. Ho he empetitit tot. I tinc molt menys clar què m’importa.
Avui tinc ombres doblegant-se’m dins. No estic tranquil.
M’espera un viatge molt llarg fins a casa, i allà m’hi espera el cartró de sempre. M’hi espera el cartró de sempre. I no estic tranquil. Tinc una amenaça a dins. Un gos bordant lligat a una cadena tensa. Un gos que em mataria si pogués arrencar aquesta cadena tensa. Una cadena tensa com una mandíbula.
Avui tinc una amenaça a dins.

(Hong Kong, 30-08-15)

Fer-me transparent

M’encanta estar perdut en un punt remot del món, sense cap conexió amb ningú.
M’encanta pensar que podria desapareixer. Fer-me transparent. I no passaria res.
M’encanta estar separat de tot, imaginar-me petitíssim en un punt del mapa. Sense identitat, sense que em puguin venir a buscar. Del tot transparent.

(Hiroshima, 29-07-2015)

Divagacions sobre l’art

Com deia en Miquel Martí i Pol, a vegades s’obre la porta i ho veiem tot molt més clar; coses que durant molt de temps no podíem veure per manca de perspectiva.
L’art és transmetre una energia, i hem de saber quina energia tenim per transmetre.
Tinc molts amics fent art, i molt pocs aconsegueixen fer res que valgui la pena; res que sigui intrínsecament art. Puntualment algú troba l’essència, la puresa, en una peça. Això requereix una idea pura, però sobretot una interpretació pura.
És impressionant veure el pilot de temps que arribem a perdre tots fent coses que no van a parar enlloc; coses que ja d’entrada comencen en mala direcció. És impressionant el pilot de pensament que es pot edificar en justificar fracassos, o en organitzar una obra o un espectacle sense essència.

Sobretot la falta de perspectiva fa que es canalitzi força en mala direcció. Que fàcil seria si ho poguéssim veure des de fora…

(Text escrit el novembre de 2014)

Perdre el present

A vegades em llevo i no tinc memòria. No sé a quin moment de la meva vida estic. L’habitació està fosca i tinc els ulls tancats, i no sé a quin quarto estic; d’entre tots els quartos que he dormit al llarg de la meva vida, no sé a quin estic.
No tinc edat ni context. Començo a viure sense saber el meu present. I aquests pocs segons que passen, abans no aconsegueixo situar-me, són tan inquietants com alliberadors.

Eufòria

Ens trobarem a qualsevol ciutat del món
i sortirem a prendre algo.
Perquè sí.
Amb la nit allà a sobre.
I no hi haurà una puta engruna de tristesa,
no ens farà cap falta.
Hi serem nosaltres,
amb una llibertat ferotge.
I brindarem
amb l’alegria a la boca.
Com si la vida ens explotés a dins.
Infinitament joves.

La sala d’espera

A la sala d’espera
t’hi esperaré fins que s’acabi.
Perquè no em costa res
i perquè vull.
Aquí a l’hospital
el món s’hi encalla,
t’agafa pel coll
i et posa contra les cordes;
perquè el vegis tal com és.
Perquè tu et moriràs
i jo també,
i a mi
m’agrada despertar-me
i venir-te a veure.
M’agrades tu
perquè ets bona de veritat
i t’esperaré sempre.

La podrimenta sempre hi és

Està content perquè l’estimen
I no ho veu.
Però al cap de poc li amputaran les mans
I caminarà encorbat.

La podrimenta sempre hi és.

Somriu,
Si encara no t’han encès amb gasolina
Somriu,
Perquè tindrà un molt bon amic
Que estarà allà quan tu no hi siguis,
I serà molt comprensiu.

La podrimenta sempre hi és.

Vols emocions fortes?
Hi ha riuades d’homes esbudellats,
Tirats pels carrers
De l’amor.

Facis el que facis,
Que la sort t’acompanyi.

La podrimenta sempre hi és.