El final
Les coses s’acaben. Arriben fins al canto d’un camí altíssim i cauen al buit. Totes les coses que s’acaben i moren, apaguen una estrella.
Nosaltres som recipients buits de coses que acaben i comencen.
Ara, aquest meu viatge també s’acaba. Avui plouen gotes grises i dèbils a Hong Kong. Plou distància i final. La vida em plega i em guarda un altre cop.
Viatjar serveix per no trobar mai el lloc. Per arribar perdudíssim al lloc de sempre. He estirat el món un tros més. Ho he empetitit tot. I tinc molt menys clar què m’importa.
Avui tinc ombres doblegant-se’m dins. No estic tranquil.
M’espera un viatge molt llarg fins a casa, i allà m’hi espera el cartró de sempre. M’hi espera el cartró de sempre. I no estic tranquil. Tinc una amenaça a dins. Un gos bordant lligat a una cadena tensa. Un gos que em mataria si pogués arrencar aquesta cadena tensa. Una cadena tensa com una mandíbula.
Avui tinc una amenaça a dins.
(Hong Kong, 30-08-15)
Magrada molt aquestes paraules que has escrit. Crec que descriuen molt bé una experiència humaníssima: el desig de que les coses siguin per sempre, que no morin: la necessitat de la pertenència, de l'hogar, de l'origen; la insatisfacció davant la realitat, que sembla que no ens dóna el que dessitgem; la inquietud i tristesa estranyes, estrangeres del nostre cor, que ens fa por, mal…
Em dic Ignasi, sóc professor de filosofia i visc a San Hipòlit. M'agradaria torbar-me algún dianamb tú. una feina que estic fent es la de contactar amb músics actuals catalans que expressen la veritat de l'home y la seva necessitat d'una altre cosa. Tinc al punt de mira a la Iaia, els Amics de les arts, Quart Primera…
Una forta abraçada