Els tons pàl·lids. 10 anys.

EL FONS I LA FORMA

Aquest any en fa 10 que vaig publicar Els tons pàl·lids, un disc amb el que tinc una relació d’amor-odi, però que conté algunes cançons que em perseguiran sempre. Feia dies que hi pensava i em ve de gust explicar-vos bé com veig aquest disc que vaig publicar el juny de 2011, que no està a l’Spotify, i que no va anar a parar massa enlloc.

Aquest era el meu primer disc amb cara i ulls. Portava alguns anys escrivint forces poemes i experimentant molt amb la formació Guillem Ramisa & El teu pare. Érem en Jaume, en Bernat i jo.

Recordo que vaig viure el procés de gravació amb una responsabilitat increïble. Recordo els trajectes amb cotxe cap a l’estudi, els entrepans al bar del costat després de gravar. Les converses. L’emoció de tot plegat. Però sobretot la responsabilitat. Vaig quedar exhaust.

Hi ha un seguit de gent que en aquell moment em van descobrir i que sempre em diuen que aquest disc és lo millor que he fet mai. Gent a la que respecto molt, per cert. 

El cas és que aquest disc tenia molt contingut, molt fons. I és així perquè uns anys abans havia estat fet caldo, i de sentiment no n’hi faltava gens en tot allò. Però us explicaré una cosa sobre el fons i la forma, especialment en el món de la música.

Fàcilment veureu algun cantant que no té massa vincle emocional amb el que canta, que ni sap ni li preocupa massa el que diu, però que ho fa maco i aconsegueix viure de la música.

El mateix exemple, però en l’extrem oposat, molt difícilment veureu que funcioni. Quan un projecte musical coixeja de la forma, aquest perd totes les oportunitats a menys que qui el lideri tingui molta habilitat en persuadir.

La “forma” és la porta d’entrada, la primera impressió, i en l’art, molt sovint aquesta és l’única oportunitat que es dona a una obra.

Explico això perquè Els tons pàl·lids era un clar exemple d’aquest segon cas. La forma coixejava. Era massa crua, massa poc cuidada. Massa poc atractiva. I com un bon exemple d’aquest segon cas, el disc va quedar exclòs de tot mitjà d’una certa rellevància i no va connectar amb ningú que no tingués un interès especial en l’art.

Jo en aquell moment era incapaç de fer aquesta lectura, i que passés això em va deixar fet pols. Perquè jo en aquell disc hi havia posat la puta ànima. I veia clarament que hi havia coses que transmetien. Hi havia coses de valor, però era incapaç de fer-ho arribar més enllà. Va ser un moment frustrant, però en vaig aprendre coses importants, i el disc conté una puresa que no hauria tingut si no hagués anat tan a cegues.

M’agrada explicar això perquè penso que potser li servirà a algú. 

El cas és que fa 10 anys d’aquest disc, i per celebrar-ho he fet unes samarretes i unes bosses amb un dels seus versos: “AL COSTAT DE CASA HI TINC EL MÓN”. 

És una frase que m’ha acompanyat des de llavors i que em fa sentir molt bé, de la cançó Els dies blaus. 

Estic contentíssim amb el disseny, obra de Pompi Studio. Els que no el coneixeu aneu a veure tot el que fa amb lettering perquè us encantarà.

No hi ha comentaris

Deixa un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

X