El que impressiona d’estar fet merda és que tot continua igual al teu voltant.

No sé on estàs ara mateix, però si hi ha més de 15 o 20 persones a prop teu, és molt possible que una d’aquestes persones estigui feta merda. És molt possible que una d’aquestes persones les estigui passant molt putes i no tingui manera de solucionar-ho. I és molt possible que tu, no dediquis el més mínim esforç a canviar-ho.

Impressiona aquest abisme emocional que ens separa als uns dels altres, és espectacular que el món no es pari quan algú està fet pols, però la pura realitat és que no ens podem ajudar en el dolor. Ens podem fer companyia i poc més.

Últimament he estat fet merda. En el meu cas ha estat per un desamor al què no penso dedicar ni tres paraules, però el motiu podria haver sigut qualsevol altre. No hi ha un rànquing d’importància en això. Si una cosa et trenca: et trenca. L’únic que importa és com ho vius tu.

Però el món no s’espera, i a menys que el dolor sigui tan fort que et faci descarrilar, continuaràs fent vida. Continuaràs complint professionalment i continuaràs assistint a tot d’esdeveniments socials. Perquè no tindria sentit deixar-ho de fer, i perquè saps que és el millor per tirar endavant.

Posaràs bona cara i riuràs quan faci falta, i tot anirà passant de forma absurda al teu voltant mentre els teus pensaments retornen constantment al que et fa mal.

Coexistir d’una forma tan evident en aquestes dues realitats impressiona. El món de dins i el món de fora. Tan inconnexes i dissonants.

Jo aquests dies m’he ocupat de preparar i promocionar un concert que per mi era molt important. El concert era tan important que em negava a no fer tot el que podia perquè anés bé. I l’exercici mental que havia de fer per apartar tota la merda que tenia al cap i centrar-me en el que tocava, és digne d’estudi.

La vida no t’espera. Passa una cosa curiosa quan realment estàs fet merda. Quan el món et passa per sobre i t’atropella, et quedes amb la sensació que la vida et deu alguna cosa. Que per collons, ara et toca rebre alguna cosa bona. I el que passa, sorprenentment, és que la vida el que et dona és un rebés encara més fort. I així segueix, setmana rere setmana, durant tot el temps que destinis a considerar-te una víctima. Així funciona la cosa.

Fins que, definitivament, no et canses d’esperar que l’alegria et caigui del cel i surts de casa decidit a fer algo guapo, -algo guapo exclusivament per tu-, la tristesa no afluixa. Fins que no et centres a pensar en tu i deixes de pensar en «el drama», la vida no afluixa.

Tot això és molt més fàcil dir-ho que fer-ho, però és així, i cal un esforç colossal. No som robots i una de les característiques d’estar fet merda és que la lògica importa ben poc. Ho pots entendre tot perfectament i no avançar ni un centímetre. De fet, entendre-ho tot, entendre-ho de forma nítida i crua, sol ser el que t’ha portat on ets. Tantíssima tristesa hi ha darrere algunes frases…

Quan estàs fet merda el món es veu des d’un prisma diferent, perceps les tristeses amb tota la seva magnitud i en veus a moltíssims llocs. I també veus amb molta nitidesa l’amor de la gent que t’estima. La bondat generosa de qui t’estima.
Hi ha un acte de fe en pensar que sobretot et fas falta tu, que has d’aguantar el tipus i que et vindran coses bones. És així, tots ho hem viscut. Tots ho sabem. Normalitzar la tristesa, que és tan i tan habitual i la sabem gestionar tan poc. I deixar de pensar tant.

Una forta abraçada a tots els que esteu passant un mal moment. Busqueu l’alegria on sigui. Estimeu la vida. I endavant les atxes.