El principi d’una època

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató. Ell portava un parell o tres d’anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d’aquestes que s’ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial.
Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar “tothom”. La iaia acabava de treure “Les ratlles del banyador” feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d’Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L’estiu següent Oques Grasses traurien “Un dia no sé com”, i Obeses, que havien tret “Obesisme il·lustrat” aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans.
Recordo l’emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar.
És curiós com el futur s’encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú.

L’estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d’enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d’Oques Grasses. Tota una època acabava de començar.

Ara em dóna la sensació que se n’acaba (o en comença) una altra, d’època.

View this post on Instagram

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató (@edumoratovila ). Ell portava un parell o tres d'anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d'aquestes que s'ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial. Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar "tothom". La iaia acabava de treure "Les ratlles del banyador" feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d'Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L'estiu següent Oques Grasses traurien "Un dia no sé com", i Obeses, que havien tret "Obesisme il·lustrat" aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans. Recordo l'emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar. És curiós com el futur s'encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú. L'estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d'enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d'Oques Grasses. Tota una època acabava de començar. Ara em dóna la sensació que se n'acaba (o en comença) una altra, d'època.

A post shared by Guillem Ramisa (@guillemramisa) on

[:ca]Guillem Ramisa hi és per tots[:]

[:ca]Comparteixo la crítica que ha fet Arnau Tordera (Obeses) sobre Aquest sol hi és per tots a la Revista Roda de Ter.

crítica-arnau

Guillem Ramisa hi és per tots

Guillem Ramisa és un camaleó de l’art, un artista que ha cultivat una obra literària i musical des de la seva adolescència fins el dia d’avui i que ens narra l’evolució interior d’un home que va decidir fer de la seva vida una història apassionant.

L’últim capítol d’aquest relat arribava a finals del 2015 i se’ns presenta en format de disc, “Aquest sol hi és per tots”. En la seva escolta hi descobrim la darrera mutació d’un creador fidel al contingut de les seves peces però amb una gran capacitat per dotar de les formes més diverses el resultat final d’aquestes. L’obra de Ramisa sempre ha tingut la capacitat -i la voluntat- de commoure aquell qui la viu en primera persona; els seus versos iniciàtics en el món del rap, la seva lliure i revolucionària obra poètica, la invenció del hip-hop acústic, o la composició de cançons més recents en són testimonis prou reveladors.

Sembla que en el seu constant camí creatiu, Ramisa va descobrir l’any passat un instrument que el va fascinar: la seva pròpia veu. Ell no és un gran cantant ni pretén ser-ho, però té un do que molts grans cantants envejaran sempre, una veu que diu la veritat. En aquest disc l’escoltem com no l’havíem sentit mai abans, explora nous registres i nous tons, ens descobreix una nova dimensió melòdica que no li sospitàvem, sona càlid, sona profund, sona intens, fins i tot fràgil quan vol, però sobretot sona vertader. El més apassionant d’aquest fet és que això no ha passat perquè sí. Ell ha tingut la necessitat de descobrir el potencial de la seva veu per immortalitzar el seu moment vital. Ha arribat un punt on l’artista ha hagut d’explorar nous camins expressius per tal de poder dir tot allò que necessitava explicar.

El disc avança a través d’un arranjament transparent sense gaire artifici, on destaca el preciosisme de la guitarra de Pau Sitjà, que ha sabut trobar el punt just d’ornament i que ens regala bons i delicats moments solistes. Amb aquest marc sonor recorrem noves peces que s’intercalen amb peces anteriors, rellegides des d’una nova sensibilitat. És un disc de transició però el destí d’aquest viatge segur que ni tan sols el sospitem. Vagi on vagi, Guillem Ramisa hi és per tots.

Arnau Tordera[:]

X