Live a Mr ED Studios

Hem gravat un parell de cançons en directe al nou estudi de Mr. ED.
Feia dies que tenia ganes de gravar alguna cosa amb la banda i finalment ho hem tirat endavant, estic content.

Per una banda hi ha “Quant amor tens a dins?”, una versió diferent que em venia molt de gust deixar enregistrada. I per l’altra, una versió en directe de “No m’expliquis merdes”, que també em feia gràcia mostrar.

Aquí les teniu, espero que ho gaudiu:

Campanya micro-mecenatge 2022

Aquest 2022 em ve molt de gust fer créixer el micro-mecenatge. A efectes pràctics, és l’única manera de funcionar de manera independent i treballar per a la gent a qui li importa el que faig. Això ho fa molt gratificant, la veritat. És una cosa de la que em sento orgullós i us convido a que ho proveu encara que sigui només un mes.

Aquest és el vídeo promocional que he fet per donar-li una empenta.

Ara, a part de L’Aixeta, he creat també la opció de fer-vos mecenes a Patreon. Trobareu el mateix contingut als dos llocs, així que podeu escollir la plataforma que us agradi més.

Bondat senzilla, fes-me dia clar.

Et recomano coses

He estrenat una nova secció a l’Aixeta en què recomano coses: música, pelis, sèries, llibres… el que se m’acudeixi que m’hagi sorprès últimament.

Explico per què m’interessen i de què es tracte, com hi vaig anar a parar…

Les recomanacions són cada 15 dies, un cop per a tots els subscriptors i l’altre pels de nivell Flama o superior.

Aquí teniu les primeres de febrer!

Us en poso una en obert perquè pugueu veure de què es tracte:

  1. Losening the Ropes, de Wim Mertens. (Cançó)

Vaig enganxar aquesta cançó en un trajecte en cotxe, per la ràdio. De cop es va omplir de pau el que m’envoltava i la ment navegava lliurement en harmonia. Em va semblar molt maca i especial. Pel que he vist Wim Mertens és un compositor que sol fer discs instrumentals amb el piano com a principal instrument. En aquest cas hi ha aquesta veu tan especial, no hi ha lletra, però transmet un missatge carregat d’amor, carinyós. Espero que us agradi.

Ajudar

Haig de dir que a mi m’ha ajudat sempre molta penya. La veritat és que tela el pilot de favors que m’han fet. Curiosament, solen venir de gent a qui jo no he tingut l’oportunitat d’ajudar abans.

M’agrada entendre això dels favors, -dels ajuts-, com una cadena. Com una cosa que ens anem passant els uns als altres, però que no és bilateral.

A mi m’ha servit, entendre-ho així. Quan faig un favor a algú, no cal esperar res a canvi, però especialment, no cal esperar res a canvi d’aquella persona en concret. Hi haurà algú altre que t’ajudarà a tu, potser aquella persona no té la capacitat de fer-ho.

Crec que realment és així, i entendre-ho des del prisma de “Me’n deus una!” genera molts mals de caps innecessaris. Si ajudes, algú altre t’ajudarà a tu.

El món és molt més complex, molt més ample, però malgrat tot, tota acció genera una reacció.

Els tons pàl·lids. 10 anys.

EL FONS I LA FORMA

Aquest any en fa 10 que vaig publicar Els tons pàl·lids, un disc amb el que tinc una relació d’amor-odi, però que conté algunes cançons que em perseguiran sempre. Feia dies que hi pensava i em ve de gust explicar-vos bé com veig aquest disc que vaig publicar el juny de 2011, que no està a l’Spotify, i que no va anar a parar massa enlloc.

Aquest era el meu primer disc amb cara i ulls. Portava alguns anys escrivint forces poemes i experimentant molt amb la formació Guillem Ramisa & El teu pare. Érem en Jaume, en Bernat i jo.

Recordo que vaig viure el procés de gravació amb una responsabilitat increïble. Recordo els trajectes amb cotxe cap a l’estudi, els entrepans al bar del costat després de gravar. Les converses. L’emoció de tot plegat. Però sobretot la responsabilitat. Vaig quedar exhaust.

Hi ha un seguit de gent que en aquell moment em van descobrir i que sempre em diuen que aquest disc és lo millor que he fet mai. Gent a la que respecto molt, per cert. 

El cas és que aquest disc tenia molt contingut, molt fons. I és així perquè uns anys abans havia estat fet caldo, i de sentiment no n’hi faltava gens en tot allò. Però us explicaré una cosa sobre el fons i la forma, especialment en el món de la música.

Fàcilment veureu algun cantant que no té massa vincle emocional amb el que canta, que ni sap ni li preocupa massa el que diu, però que ho fa maco i aconsegueix viure de la música.

El mateix exemple, però en l’extrem oposat, molt difícilment veureu que funcioni. Quan un projecte musical coixeja de la forma, aquest perd totes les oportunitats a menys que qui el lideri tingui molta habilitat en persuadir.

La “forma” és la porta d’entrada, la primera impressió, i en l’art, molt sovint aquesta és l’única oportunitat que es dona a una obra.

Explico això perquè Els tons pàl·lids era un clar exemple d’aquest segon cas. La forma coixejava. Era massa crua, massa poc cuidada. Massa poc atractiva. I com un bon exemple d’aquest segon cas, el disc va quedar exclòs de tot mitjà d’una certa rellevància i no va connectar amb ningú que no tingués un interès especial en l’art.

Jo en aquell moment era incapaç de fer aquesta lectura, i que passés això em va deixar fet pols. Perquè jo en aquell disc hi havia posat la puta ànima. I veia clarament que hi havia coses que transmetien. Hi havia coses de valor, però era incapaç de fer-ho arribar més enllà. Va ser un moment frustrant, però en vaig aprendre coses importants, i el disc conté una puresa que no hauria tingut si no hagués anat tan a cegues.

M’agrada explicar això perquè penso que potser li servirà a algú. 

El cas és que fa 10 anys d’aquest disc, i per celebrar-ho he fet unes samarretes i unes bosses amb un dels seus versos: “AL COSTAT DE CASA HI TINC EL MÓN”. 

És una frase que m’ha acompanyat des de llavors i que em fa sentir molt bé, de la cançó Els dies blaus. 

Estic contentíssim amb el disseny, obra de Pompi Studio. Els que no el coneixeu aneu a veure tot el que fa amb lettering perquè us encantarà.

Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano (Sessió completa)

Aquí teniu la sessió completa que vam gravar amb l’Eduard Gener. Poemes a piano i veu.

La sessió consta de 4 parts i són un petit resum del recital que vam portar a terme a la Fundació Miquel Martí i Pol a principis d’estiu.

Personalment em fa molt feliç escoltar els poemes amb aquest acompanyament de piano, penso que els textos creixen i agafen més força, més sentiment. És un plaer escoltar com toca l’Eduard.

Dir-vos que coses com aquestes són gràcies als mecenes que em doneu suport a l’Aixeta, ja que les vostres aportacions han fet possible la filmació d’aquests vídeos. Moltes gràcies.

Guillem Ramisa amb Eduard Gener al piano

Estic molt content de compartir amb vosaltres aquest nou vídeo amb l’Eduard Gener. Poesia a piano i veu, acompanyat de l’Eduard.

A arrel de l’actuació que vam fer plegats a la Fundació Miquel Martí i Pol, va sortir la idea de deixar-ne una mostra gravada. La gravació la vam fer a principis de juliol, a Jezz, l’estudi de gravació de l’Eduard Gener.

Aquest vídeo forma part d’un total de 4 parts que es publicaran el 3 de setembre. Pels que no us vulgueu esperar, sapigueu que ja els podeu veure tots en primícia a la meva pàgina de l’Aixeta.

Espero que us agradi, a mi m’encanta veure els poemes d’aquesta nova manera. Han agafat més força i més vida.

La vergonya

Si una cosa et pot arruïnar la vida de veritat és la vergonya.
Pot semblar una tonteria, però aquesta emoció fastigosa té un poder limitant espantós.
Tot el que he fet a la vida del que em sento orgullós, ha estat imposant-me a la vergonya. I en totes les males experiències la vergonya hi ha tingut un pes considerable.

Vull parlar de la vergonya perquè penso que no som conscients de l’impacte que té en nosaltres. Se’n sol parlar de forma simpàtica, amb una certa despreocupació, sense adonar-nos de la profunditat del seu abast, sense preguntar-nos d’on surt realment.
M’he passat mitja vida animant a la gent a que s’atrevís a fer el que volia fer. Intentant que no es fessin enrere. D’on sorgeix aquest dubte que ens amenaça a tots? Què tenen els ulls de la gent, quan ens miren, que ens ataquen tan fort? Jo sóc una persona tímida, vergonyosa, i seria mil vegades millor si em tragués això de sobre. I tu, segurament, també, perquè no he conegut mai a ningú que no visqués mig atemorit pel què diran, condicionat, amb alguna inquietud o algun somni al calaix.

Hi ha certes coses en la nostra cultura que convindria observar de molt més a prop i corregir. Entendre-les de veritat. La vergonya té mil cares, mil conseqüències: el dubte, els nervis, la frustració de no atrevir-te a fer el que sigui, el record traumàtic de no sé què.

D’on surt aquest judici que ens fa ser víctimes i agressors simultàniament? Potser aquesta seria la primera pregunta. Per què ens jutgem així? La violència d’aquest judici. La poca empatia d’aquest judici. Ningú és vergonyós fins que fa el ridícul per primera vegada. I què vol dir exactament fer el ridícul?

No hi ha res que ens agradi més que veure una persona segura d’ella mateixa, que diu el que creu de forma honesta, sense vergonya, que s’atreveix a mostrar-se tal qual és. Però impedim que la gent sigui així sistemàticament. Les persones han de fer un treball de la hòstia per aconseguir alliberar-se d’això.

M’encantaria que en les generacions futures s’eduqués en aquest sentit. Tothom brillaria molt més.

L’enemic és la vergonya, tingue-ho clar. Fia’t de qui t’encoratja a ser qui vols.

D’on ve la sort?

D’on ve la sort? Parla de tot el que no es veu però ens marca la vida; la sort, els sentiments, la il·lusió… Les experiències que vivim i que ens queden a dins. És una cançó que es pregunta què se’n fa de tot això. D’on ve i on anirà la tristesa, l’alegria, la vida mateixa… i especialment l’amor. Perquè tot això també forma part de les nostres relacions.
És una cançó d’amor reposada i emotiva.

El videoclip, protagonitzat pels ballarins Àngel Duran i Paula Roqué, mostra en un espai íntim, com la vida ens porta gent, -ens apropa, ens separa, ens torna a apropar- mentre ens anem fent preguntes que no tenen resposta. La posició al llit representa els diferents moments en una relació, i el propi llit, la nostra intimitat.
Finalment, quan s’acaben les preguntes, s’obre tot un horitzó pel que moure’s lliurement, ballant en harmonia.