ISARD

Tots tenim més d’una persona a dins. Segurament més de 4 o 5. Avui s’estrena aquest single de dues cançons que hem fet amb ISARD. Un projecte paral·lel on hem transformat algunes cançons meves a Hardcore/Punk-Rock.

Aquest estil de música em transporta a la meva adolescència i em dóna una energia que no trobo enlloc més. L’amor té aquesta intensitat, i l’eufòria també.

Juntament amb el Single -que conté ÀNIMA DE CORALL i COR DE BLAT– hem publicat el VIDEOCLIP de Cor de blat.

Aquesta història va néixer de forma imprevista, tocant els temes a una festa d’aniversari, perduts en una casa al mig del bosc. La felicitat col·lectiva ens va empènyer a gravar-ho. Sense més ambició que aquesta; deixar el record d’aquesta versió contundent i elèctrica de les cançons.

FEU-LES CÓRRER, QUE ARRIBIN COM MÉS LLUNY MILLOR.

I que us vagi bé!

Velers cremant ft. Lu Rois en Acústic

Aquí teniu el vídeo en directe de la cançó Velers cremant. Des de que la vam gravar que tenia pendent fer un Live amb la Lu Rois. La distància i les obligacions del dia no ho posaven fàcil, però finalment l’hem pogut fer. I n’ha sortit un dels vídeos més macos que tinc en aquest format.

Com ja és habitual la feina audiovisual ha anat a càrrec de Toni López (Captus Films), que com sempre ha fet un treball impecable.

Deixar d’existir

Si pogués deixar d’existir
d’una forma pràctica i discreta
durant unes hores,
em guardaria en un calaix
i desapareixeria
per no haver d’aguantar la vida
i totes les coses feixugues
d’aquest món.
M’apagaria unes hores, o uns dies,
em plegaria i m’endreçaria a qualsevol lloc
per descansar de tot.

Si pogués deixar d’existir,
m’agradaria descansar de la vida una estona,
apartar el meu cos a qualsevol banda
i oblidar-me fins i tot de dormir i somiar.
Quin gust que seria deixar d’existir una bona estona,
que ningú em necessités
i que res em fes falta.

5 mesos de No m’expliquis merdes

Fa 5 mesos que va sortir No m’expliquis merdes. Em sembla espectacular. Només l’hem pogut tocar un cop en directe, però sort que l’hem pogut tocar un cop; mai havia vist a la penya d’aquesta manera.Em sento molt orgullós d’aquesta cançó, expressa uns sentiments als que em costa molt d’arribar amb paraules. Quan la tocàvem als assajos els hi deia que amb aquesta cançó fèiem justícia. Per mi és com plantar-li cara al món, a la mala sort.
Manifestacions en contra la tristesa!

El principi d’una època

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató. Ell portava un parell o tres d’anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d’aquestes que s’ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial.
Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar “tothom”. La iaia acabava de treure “Les ratlles del banyador” feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d’Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L’estiu següent Oques Grasses traurien “Un dia no sé com”, i Obeses, que havien tret “Obesisme il·lustrat” aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans.
Recordo l’emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar.
És curiós com el futur s’encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú.

L’estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d’enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d’Oques Grasses. Tota una època acabava de començar.

Ara em dóna la sensació que se n’acaba (o en comença) una altra, d’època.

View this post on Instagram

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató (@edumoratovila ). Ell portava un parell o tres d'anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d'aquestes que s'ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial. Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar "tothom". La iaia acabava de treure "Les ratlles del banyador" feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d'Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L'estiu següent Oques Grasses traurien "Un dia no sé com", i Obeses, que havien tret "Obesisme il·lustrat" aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans. Recordo l'emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar. És curiós com el futur s'encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú. L'estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d'enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d'Oques Grasses. Tota una època acabava de començar. Ara em dóna la sensació que se n'acaba (o en comença) una altra, d'època.

A post shared by Guillem Ramisa (@guillemramisa) on

Quan res funciona

Quan res funciona
em queda escriure un poema.
Sempre ha set així.
Escric un poema,
m’enfilo amunt
i deixeu d’existir.
I parlo amb en Leonard Cohen
i meditem i fem un cafè junts.
I us crido que estava molt trist.
Que estava molt trist i ningú se n’adonava.
I que hi ha massa decepció on sou.

Quan res funciona
faig tot això
i me’n vaig a un lloc
on res és tan obtús i impossible com aquí.
On les coses no es fan tan impossibles
i tothom estima més.

“Volant” de La Troba Kung-fu

Una cançó que sempre m’ha agradat molt és “Volant”, de La Troba Kung-Fu. Una gran lletra d’en Joan Garriga que em sembla molt inspirada i maca. Amb això d’estar tancat a casa, l’altre dia em va donar per cantar-la, i un cop la vaig tenir vaig decidir experimentar una mica amb el teclat i la percussió.