Memòria de les mescles 2019

El funcionament era que en Joel feia tota la feina, després m’ho ensenyava, i jo li deia que tragués reverb. També li deia algunes altres coses. I inclús, a vegades, no li deia que tragués reverb. Però aquest era el funcionament.
Jo hi anava havent dinat, a Sant Joan Despí. La carretera era infernal, el sol escalfava com una barbacoa, però les ganes de veure les cançons acabades feien que això fos insignificant.
Arribava amb el meu portàtil dins una bossa de caldo Aneto. Amb la targeta de so i tots els trastos. M’agradava recalcar que era una estrella del rock, però que m’ho podia permetre.
Treballàvem fins les tantes. El cabron d’en Joel podia aguantar sense sopar fins a l’hora que fes falta. Jo cap a quarts d’11 començava a apretar molt fort per anar a fer un entrepà o algo.
Estàvem fets caldo, però pocs cops he set tan feliç. Em podria haver passat tota la vida així.

Una de les peculiaritats del món de la música és que té molts mons a dins; el mateix que et fa estar en un bar ple de gent i alcohol a altes hores de la nit, dos mesos abans t’ha portat a un estudi de gravació al mig del bosc, amb la calma i la llum del matí, convivint amb gent sensible. També et pot portar a negociar no saps ben bé què amb una discogràfica, o a ràdios i platós de tele on expliques les teves històries. Cada un d’aquests llocs sembla no tenir res a veure amb l’anterior i la gent que t’hi trobes, encara menys.

Tot això ho dic perquè darrere de cada disc SEMPRE hi ha una o dues persones que passen desapercebudes, gent discreta que no vol protagonisme però que són imprescindibles perquè el disc quedi bé. Són gent carregada de talent a qui els apassiona la música. Gent que no necessita que ningú els admiri o els hi digui lo bons que són. En el meu cas aquestes persones són en Jordi Torrents (Turre) i en Joel Condal, dos putos màquines que qualsevol persona que estigui al mundillo coneix, però que als altres potser no us sonen de res. Especialment vull agrair la feina d’en Joel Condal, un dels millors enginyers de so de Catalunya (per no dir el millor) que hi ha dedicat moltíssimes hores i ha fet que el disc tingui les dimensions que té. GRÀCIES.

Ara només queda esperar i veure què us sembla a vosaltres. No us podeu imaginar les ganes que en tinc.

Records dispersos #3 (La il·lustració de La sala d’espera)

Quan buscava il·lustradors pel llibre Deu mil tardes vaig veure una il·lustració a La Vanguardia que em va agradar.
Havíem de fer el llibre amb il·lustradors diferents perquè no hi havia temps, el llibre havia de sortir per Sant Jordi i només quedava un mes; a una sola persona li hauria set molt difícil de fer-les totes.
El cas és que li vaig enviar un mail amb el llibre a l’Oscar Astromujoff, l’autor de la il·lustració que havia vist. Li vaig explicar que es tractava d’un projecte solidari per a l’Associació Tapís i que hi participaven altres il·lustradors, tots de forma voluntària.
Sorprenentment al cap d’uns dies em va respondre dient que el poema La sala d’espera li havia agradat molt, i que si em semblava bé, faria aquest.

La il·lustració em va semblar genial, i un cop es va haver editat el llibre, n’hi vaig anar a portar un al seu estudi de Barcelona.
En tinc un gran record, vam parlar una bona estona, em va ensenyar el seu estudi i tot de feines que havia fet.
Vaig tornar cap a casa pensant que a vegades, les coses, són fàcils i surten bé.

Haver de convèncer a la penya

Haver de convèncer a la penya,
quina merda.
Ho ha de fer l’artista,
el polític i el terapeuta.
Ho has de fer per trobar parella
i per trobar a una bona feina.

Has de vendre la moto
com un mono de fèria,
ser simpàtic
i amb empenta.

Quin fàstic que em carda
tota aquesta merda.

El dolor contra el terra

La roda ja feia dies que estava malament, al marxar de casa, la goma que la recobria pràcticament s’havia estripat del tot. Però ara estava a Pasadena, i havia d’arribar fins al centre de Los Angeles per agafar aquell autobús. Havia de caminar, agafar un metro i caminar més.

Al sortir de l’apartament la banda dreta de l’eix de la roda es va arrencar. Ho vaig tocar i cremava, el plàstic s’havia fos.
La roda va quedar entregirada i, ara, arrossegar la maleta es feia molt més carregós. Per sort la roda de l’altre cantó, tot i que també tenia el plàstic estripat, encara anava recte. Tenia pressa, no podia perdre aquell autobús. Finalment la roda va cedir. Va quedar enrere. No em vaig girar per mirar-ho. Encara havia d’arribar a la parada de metro.

Ara el cantó dret de la maleta s’arrossegava per terra. El plàstic s’anava llimant, fos pel fregament. Continuava caminant cada cop més ràpid, només esperava que el plàstic no s’acabés d’arrencar del tot abans d’arribar a l’estació. Notava com fregava contra l’asfalt. El temps avançava i allò continuava passant. La rugositat de l’asfalt arrencava el plàstic violentament, minut rere minut, i allò no l’hi importava a ningú. No l’hi importava aquella tragèdia, al món. Ni a mi. Hi havia un altre objectiu, una cosa més important, i aquell dolor, el del plàstic cremat contra el terra, simplement era un descuit, una nosa. I ningú faria res per evitar-ho.

Finalment vaig arribar a l’estació. Semblava impossible però ho vaig fer. Em vaig asseure i vaig mirar la maleta. “Espero que a mi no em passi el mateix” vaig pensar, “Quin desastre i que insignificant, acabar destruït, sense arribar del tot enlloc, mentre el món té altres plans”.


Aquest text el vaig escriure originalment l’agost del 2013

El poema definitiu

El poema definitiu
diu el que vols sentir.
Necessites que ho digui.
T’ho diu un cop i un altre:
No és culpa teva,
és el món que és una merda.
Però canviarà tot,
tot,
i t’estimen profundament.

Escena a Rabat

Un nen es va posar al meu costat mentre dinava a un restaurant de Rabat, va ajuntar els morros, posant els llavis en forma de petó, i es va quedar quiet. Jo, mogut per una estranya força poderosa, em vaig veure forçat a acostar la meva galta al nen i deixar que em fes un petó. Vam creuar una mirada i un lleuger somriure. El nen va marxar, tornant a la taula on hi havia la seva mare, i jo em vaig incorporar de nou, ara omplert per una emoció inexplicable que oscil·lava entre la carícia de l’amor i la repugnància de ser violat, forçat per un nen petit.

 

Un segon de llum

Algú ha de perdonar tots els meus pecats,
totes les meves febleses
i tots els meus fracassos.

I ha de perdonar el món
per tota la injustícia
per tota la il·lusió llançada al buit
i tot el dolor que corca els cossos.

Llavors, encara que sigui només per un cop,
ho ha de posar tot en ordre.
Per una vegada tot s’ha de posar en ordre
i fer que el pit de tots els éssers vius s’il·lumini
encara que sigui només un segon
i després tornin els pecats,
la injustícia
i el dolor.

Un segon de llum
al pit de tothom.