
En aquella època el que fèiem era emportar-nos la guitarra de festa. Tocàvem pel carrer sense cap contemplació, cantant a crits. Molt borratxos.
En Montero un bon dia va descobrir que sabia cantar. Va ser bastant espectacular. Recordo, concretament, que estàvem fent una versió d'Estopa. Ell de cop va treure la veu i va arrencar amb el tema. Jo tocava la guitarra. Més endavant ell també aprendria a tocar-la.
Amb la colla sempre ens inventàvem cançons. Ho fèiem al local, al bar de Roda o directament al mig del carrer. La música va ser clau per expressar-nos, per connectar i per arribar a l'eufòria. En Montero hi anava fortíssim, sempre era el primer a començar. Continua sent així, de fet.
A en Montero el conec des de petit. Hi va haver un moment important en què vam descobrir l'art. Va ser en unes classes de dibuix que ens vam apuntar un estiu. Devíem tenir set o vuit anys. De cop ens vam adonar que hi havia gent que feia dibuixos espectaculars. Ningú ens va explicar que allò era una representació humana, que expressava i que commovia. No cal entendre què coi és l'art per sentir-ne els efectes. Vam descobrir la passió de crear. Fèiem els nostres dibuixos i les nostres pintures. Ens ho agafàvem molt seriosament.
Al mateix temps, començàvem a descobrir la música. Ens feia sentir una força nova. Ens apassionava. Tota l'adolescència quedaria marcada per això.
L'estiu del 2010 en Maiol treballava al restaurant de Les Comes. Allà hi havia un espai i se m'havia acudit organitzar-hi concerts. Un cap de setmana em va fallar no sé qui. En Montero feia una temporada que estava descobrint la seva faceta com a cantant. Jo l'animava. En aquell moment sobretot feia versions, però ja tenia algun tema seu. Li vaig demanar si volia venir a tocar. Va dir que sí.
Parlàvem per telèfon. Li vaig dir:
—Val, però m'has de dir un nom per posar al cartell.
S'ho va pensar i va dir:
—Josep Montero de les Oques Grasses.
—Perfecte.
Aquest seria el seu primer concert.
A en Montero fer cançons el va fer redescobrir-se com a persona. Tota la creativitat que portava a dins havia trobat una porta de sortida. M'impressiona pensar que això podia no haver passat. Si el grup on feia de bateria no s'hagués desfet, no hauria passat.
La història d'Oques Grasses ha superat les expectatives de qualsevol. Ningú podia imaginar res d'això. Les casualitats, les caramboles, la connexió amb la gent.
Per en Montero no hi va apostar ningú. Ningú amb poder, vull dir. Després del concert al Palau Sant Jordi va ser un gustàs veure com tota la gent de la indústria li anava al darrere. Que petits i dòcils es veien. Aquesta mateixa gent, quinze anys enrere, se n'haurien rigut.
Nosaltres vam créixer a Roda de Ter. Des d'aquest poblet petit les coses importants passaven sempre molt lluny. Això feia que anéssim molt a la nostra i, sobretot, que ens mantinguéssim autèntics. En Montero és autèntic. La gent falsa sempre ens ha tirat enrere. Crec que això es nota en les lletres. Ell s’ha sabut obrir camí en un món ple de gent interessada. No sé, però que un projecte així acabi omplint quatre Estadis Olímpics, t’ho miris com t’ho miris, és un escàndol.
Molt bé tot plegat.

