Dijous 23 de maig vam presentar Un segon de llum a la llibreria Muntanya de llibres de Vic. Aquí teniu el vídeo amb l’acte sencer.
En general, quan publiques poemes d’aquests, hi ha una certa por de penedir-te’n en un futur. Si es donés el cas, em demano perdó. Un mai sap com es veurà en un futur. Sigui com sigui, ara em fa il·lusió publicar això, em sembla important. Són poemes que he anat fent els últims anys, en fa deu de l’últim llibre, així que engloben bastant temps.
Per si mai tingués la temptació de dir el contrari, deixaré clar que tots són personals i sincers. Inventar-me aquest tipus de coses em resultaria impossible. Ara, mirant-me’ls, penso que he estimat molt.
A vegades costa trobar-li sentit a mostrar-se, però en fer-ho, un sent una sensació com d’estar fent justícia. Costa explicar-ho, però poder ser tu, davant d’aquest món, és tot un triomf. Tots tenim mil coses a dintre que no sabem com fer flotar a la superfície, sensacions molt més fondes del que la lleugeresa del dia a dia tolera. És molt aparatós, mostrar-se.
Però no tot és exhibició emocional en aquest llibre; hi ha una bona part de poemes que volen captar un instant, poemes que, simplement, miren. El món és un espectacle. Vagis on vagis trobaràs gestos plens d’amor, de bondat, de dolor, de bellesa… tot passa constantment, en tot moment, a qualsevol lloc. Poder-ho copsar, per fugaç que sigui, és un triomf. Explicar-nos una mica aquest món, que ens supera d’una forma tan suprema, és reconfortant.
En alguns poemes he buscat això. Potser és el més valuós i bonic que hi trobareu. En tot cas, això no em toca dir-ho a mi. Desitjo, això sí, que hi trobeu alguna cosa que us toqui, que us arribi.
Benvinguts.
El podeu comprar a la Botiga Online
Editat per El Punt Volat
El 20 de juny vaig participar a un taller de Salut i Lectura al voltant del llibre Deu mil tardes. Organitzat per l’Associació Tapís en col·laboració amb els dos CAP de Vic. El taller va durar prop d’una hora i mitja. A continuació en podeu escoltar alguns fragments.
Per odre d’aparició, aquests són els poemes dels que parlem al final:
Continuar
A vegades el món et decepciona
i una persona s’arruga
i s’apaga com una espelma.
I llavors toca llevar-se l’endemà
i obrir la persiana,
i continuar.
Els dies enlairats
Alguns dies avancen tristos,
ben bé com una gotera
que va caient del sostre.
I tu estàs allà,
assegut a qualsevol bar,
amb un dolor contingut
que no troba cap os per rosegar;
mentre el dia es va enfonsant
a poc a poc
com un vaixell.
D’altres dies, però,
s’alcen enlaire com una branca d’alzina,
i no saps perquè,
però una il·lusió infantil se t’encomana
sense cap mena d’esforç,
i gairebé sembla impossible, llavors,
el món ruïnós del dia abans.
La Tulipa
Tu no estiguis trista,
que tots els migdies del món
t’esperen perquè hi visquis,
i si estàs trista
jo em moro una mica.
Explica’m qualsevol cosa
i cantem el que tu vulguis.
T’estimo
com si saltés al buit.
No canviarà pas això.
Sobretot no estiguis trista
i enlaira la mirada,
deixa que hi toqui la tarda
i que voli a dalt de tot.
Les coses que et fan falta
Les coses que et fan falta
ets tu.
I una mica de força,
i si pot ser, bona sort.
I et fa falta apartar la por
com si fossin quatre mosques.
I aixecar-te
com si et fessis de dia,
i començar a fer el que volies.
La gana
A la dona educada
i racista
se li hauria de recordar bé
el terra devastat,
la injustícia pronunciadíssima
dels nens amb escopetes,
els diners,
la paperassa,
les mans que
s’apreten.
Les barquetes, els oceans,
la gana de punta a punta.
Se l’hi hauria de recordar bé,
amb la cara amorrada a la paret,
mastegant la pobresa
de les prostitutes,
de la por,
dels ulls negats.
La pobresa dels negocis,
dels marges de benefici,
de la gent molt espavilada.
Se l’hi hauria de recordar.
Mai m’havia fixat
que la nau de davant del Viena està feta caldo.
Zincrom Conejo S.L.
Tot és tan impermanent…
i nosaltres ens pensem que les coses queden fetes…
i són només una inflexió en el temps.
Que tu em vulguis
també va per aquí.
De cop es comença a despintar la façana
i tot cau a trossos.
Sigui com sigui,
aquí a Zincrom Conejo
hi fan zincados i cromatizados.
Mai se sap quan et pot fer falta
una cosa d’aquestes.
Una bona estructura,
una cosa valenta i sòlida.
Algo que aguanti
les inclemències del temps.
Aquí teniu la sessió completa que vam gravar amb l’Eduard Gener. Poemes a piano i veu.
La sessió consta de 4 parts i són un petit resum del recital que vam portar a terme a la Fundació Miquel Martí i Pol a principis d’estiu.
Personalment em fa molt feliç escoltar els poemes amb aquest acompanyament de piano, penso que els textos creixen i agafen més força, més sentiment. És un plaer escoltar com toca l’Eduard.
Dir-vos que coses com aquestes són gràcies als mecenes que em doneu suport a l’Aixeta, ja que les vostres aportacions han fet possible la filmació d’aquests vídeos. Moltes gràcies.
Estic molt content de compartir amb vosaltres aquest nou vídeo amb l’Eduard Gener. Poesia a piano i veu, acompanyat de l’Eduard.
A arrel de l’actuació que vam fer plegats a la Fundació Miquel Martí i Pol, va sortir la idea de deixar-ne una mostra gravada. La gravació la vam fer a principis de juliol, a Jezz, l’estudi de gravació de l’Eduard Gener.
Aquest vídeo forma part d’un total de 4 parts que es publicaran el 3 de setembre. Pels que no us vulgueu esperar, sapigueu que ja els podeu veure tots en primícia a la meva pàgina de l’Aixeta.
Espero que us agradi, a mi m’encanta veure els poemes d’aquesta nova manera. Han agafat més força i més vida.
Li vaig escriure aquell poema
i no em va dir res.
Llavors van passar molts vagons de tren durant mesos,
un soroll brutal.
A vegades hi han amors que et queden a dintre,
que van voltant sols com un gos.
Pensaments que donen voltes
durant temps i temps.
A vegades
et pot quedar una mica d’amor a dintre
que vas escombrant d’un racó cap a l’altre.
Petites tristeses conegudes, mortes de fa temps,
que et fan de casa.
El món està ple de cares agradables
i vives.
Les veig al meu voltant,
totes a una distància gairebé infinita
de mi.
Tot i això, hi són.
Fins i tot un 1 de gener,
que el món sembla
que toca el seu punt més baix,
més fràgil.
Fins i tot llavors,
tot de cares enceses com estels
m’envolten
somrient purament
com un castell de focs
que esclata dalt del cel.
Efectivament hi ha amor
que no sabem llegir,
però que impregna
cada cosa que toquem.
Amor fins i tot en la ganyota
més ofensiva i corcada.
Fins i tot allà hi ha un torrent de llum
imparable i miraculós.
Cal ser-ne conscient,
perquè repetidament se’ns obre
un dia
al davant,
amb el seu cel, el seu trànsit
i els seus arbres.
Repetidament
les muntanyes de cabrera s’aixequen
com balenes immenses
al fons de la mirada.
Tot col·locat minuciosament
al seu lloc
perquè hi puguem passar les mans per sobre,
perquè hi puguem plorar desconsoladament.
Perquè ens hi puguem enamorar
com foc
a dins.
Visca la vida
blanca i daurada
que ens omple les mans de força.
(01-01-2017, Vic (Viena))
