EL FONS I LA FORMA

Aquest any en fa 10 que vaig publicar Els tons pàl·lids, un disc amb el que tinc una relació d’amor-odi, però que conté algunes cançons que em perseguiran sempre. Feia dies que hi pensava i em ve de gust explicar-vos bé com veig aquest disc que vaig publicar el juny de 2011, que no està a l’Spotify, i que no va anar a parar massa enlloc.

Aquest era el meu primer disc amb cara i ulls. Portava alguns anys escrivint forces poemes i experimentant molt amb la formació Guillem Ramisa & El teu pare. Érem en Jaume, en Bernat i jo.

Recordo que vaig viure el procés de gravació amb una responsabilitat increïble. Recordo els trajectes amb cotxe cap a l’estudi, els entrepans al bar del costat després de gravar. Les converses. L’emoció de tot plegat. Però sobretot la responsabilitat. Vaig quedar exhaust.

Hi ha un seguit de gent que en aquell moment em van descobrir i que sempre em diuen que aquest disc és lo millor que he fet mai. Gent a la que respecto molt, per cert. 

El cas és que aquest disc tenia molt contingut, molt fons. I és així perquè uns anys abans havia estat fet caldo, i de sentiment no n’hi faltava gens en tot allò. Però us explicaré una cosa sobre el fons i la forma, especialment en el món de la música.

Fàcilment veureu algun cantant que no té massa vincle emocional amb el que canta, que ni sap ni li preocupa massa el que diu, però que ho fa maco i aconsegueix viure de la música.

El mateix exemple, però en l’extrem oposat, molt difícilment veureu que funcioni. Quan un projecte musical coixeja de la forma, aquest perd totes les oportunitats a menys que qui el lideri tingui molta habilitat en persuadir.

La “forma” és la porta d’entrada, la primera impressió, i en l’art, molt sovint aquesta és l’única oportunitat que es dona a una obra.

Explico això perquè Els tons pàl·lids era un clar exemple d’aquest segon cas. La forma coixejava. Era massa crua, massa poc cuidada. Massa poc atractiva. I com un bon exemple d’aquest segon cas, el disc va quedar exclòs de tot mitjà d’una certa rellevància i no va connectar amb ningú que no tingués un interès especial en l’art.

Jo en aquell moment era incapaç de fer aquesta lectura, i que passés això em va deixar fet pols. Perquè jo en aquell disc hi havia posat la puta ànima. I veia clarament que hi havia coses que transmetien. Hi havia coses de valor, però era incapaç de fer-ho arribar més enllà. Va ser un moment frustrant, però en vaig aprendre coses importants, i el disc conté una puresa que no hauria tingut si no hagués anat tan a cegues.

M’agrada explicar això perquè penso que potser li servirà a algú. 

El cas és que fa 10 anys d’aquest disc, i per celebrar-ho he fet unes samarretes i unes bosses amb un dels seus versos: “AL COSTAT DE CASA HI TINC EL MÓN”. 

És una frase que m’ha acompanyat des de llavors i que em fa sentir molt bé, de la cançó Els dies blaus. 

Estic contentíssim amb el disseny, obra de Pompi Studio. Els que no el coneixeu aneu a veure tot el que fa amb lettering perquè us encantarà.

Si una cosa et pot arruïnar la vida de veritat és la vergonya.
Pot semblar una tonteria, però aquesta emoció fastigosa té un poder limitant espantós.
Tot el que he fet a la vida del que em sento orgullós, ha estat imposant-me a la vergonya. I en totes les males experiències la vergonya hi ha tingut un pes considerable.

Vull parlar de la vergonya perquè penso que no som conscients de l’impacte que té en nosaltres. Se’n sol parlar de forma simpàtica, amb una certa despreocupació, sense adonar-nos de la profunditat del seu abast, sense preguntar-nos d’on surt realment.
M’he passat mitja vida animant a la gent a que s’atrevís a fer el que volia fer. Intentant que no es fessin enrere. D’on sorgeix aquest dubte que ens amenaça a tots? Què tenen els ulls de la gent, quan ens miren, que ens ataquen tan fort? Jo sóc una persona tímida, vergonyosa, i seria mil vegades millor si em tragués això de sobre. I tu, segurament, també, perquè no he conegut mai a ningú que no visqués mig atemorit pel què diran, condicionat, amb alguna inquietud o algun somni al calaix.

Hi ha certes coses en la nostra cultura que convindria observar de molt més a prop i corregir. Entendre-les de veritat. La vergonya té mil cares, mil conseqüències: el dubte, els nervis, la frustració de no atrevir-te a fer el que sigui, el record traumàtic de no sé què.

D’on surt aquest judici que ens fa ser víctimes i agressors simultàniament? Potser aquesta seria la primera pregunta. Per què ens jutgem així? La violència d’aquest judici. La poca empatia d’aquest judici. Ningú és vergonyós fins que fa el ridícul per primera vegada. I què vol dir exactament fer el ridícul?

No hi ha res que ens agradi més que veure una persona segura d’ella mateixa, que diu el que creu de forma honesta, sense vergonya, que s’atreveix a mostrar-se tal qual és. Però impedim que la gent sigui així sistemàticament. Les persones han de fer un treball de la hòstia per aconseguir alliberar-se d’això.

M’encantaria que en les generacions futures s’eduqués en aquest sentit. Tothom brillaria molt més.

L’enemic és la vergonya, tingue-ho clar. Fia’t de qui t’encoratja a ser qui vols.

Fa deu anys tots els meus amics que feien música van començar a tenir èxit. Jo també feia música, però el que feia no s’ho escoltava ni cristo. Em va tocar viure això. Tot i que em sentia inspirat, amb coses a dir i emocionat per l’etapa vital que passava. Pot ser que no triomfés perquè les cançons no eren prou bones, perquè no estaven prou ben tocades, o perquè no tenien prou bona producció, però també pot ser que no tingués èxit perquè no era prou simpàtic. El carisma, tot i estar a les antípodes de l’acte creatiu, té una importància cabdal en el món de la música. Molaria que un metge, per poder-se guanyar la vida com a metge, hagués de ser tope enrotllat, per exemple. Faria gràcia. El tema és que va anar així. Les gires de La iaia, d’Oques Grasses o d’Obeses -grups formats per alguns dels meus millors amics-, funcionaven cada cop millor, i jo anava fent sense escapar de la precarietat.

I sí, hi havia gent que s’interessava pel que feia. He tingut la sort de topar-me amb moltíssima gent que m’ha dit que el que feia era valuós, que els emocionava i que ho sentien de veritat. Però moltíssima gent, no són suficients.

El cas és que aquesta situació em posava constantment en una posició estranya davant d’aquests amics, dels seus familiars i dels amics comuns. En ocasions em parlaven amb condescendència, en altres moments els amics músics s’allunyaven de mi. Hi havia qui em donava consells sense demanar-los… Ningú pensa que l’atzar hi pot haver tingut a veure quan és ell el que té èxit.

L’èxit. Què és això?

Jo faig música perquè m’agrada, perquè la sento i em fa feliç com res en aquest món. Exactament igual que fa deu anys. I tot i que hi hagués gent que s’estranyava de que seguís, que no entenien la meva perseverança, mai m’he imaginat la meva vida sense fer música. Simplement perquè la música és el que em flipa més d’aquesta vida.

Val la pena viure les coses des de dins. Amb passió i honestedat. Sense esperar res concret a canvi. Perquè el món fa el que li dóna la gana i no para de canviar. Mai s’ajustarà del tot al que vols.

Escric tot això perquè ara ho percebo com una etapa passada. Per fer net i treure’m aquest fantasma de sobre, aquest pes. L’èxit. Això que no existeix però que ho canvia tot: com et miren i com et mires.

Dimecres passat vaig fer un directe d’Instagram on vaig recitar poemes i vaig tocar algun tema. Hi trobareu algun poema nou i també l’aparició de Godai Garcia, amb qui vam fer una connexió.

En Toni López és un d’aquests amics que sempre hi ha set, és com les muntanyes de Cabrera i el Pla d’Aiats, sempre estan allà al fons. Ell va ser qui em va ensenyar una guitarra per primera vegada i qui em feia descobrir tota la música nova quan jo encara era un nen. Amb el temps li va néixer la passió per la fotografia i després van venir els vídeos. El cas és que no m’ha parat d’ajudar, aquest tio sempre hi ha set. Suposo que tots teniu algun amic així.
Un dels moments més ben parits de l’any passat va ser quan vam estar gravant el videoclip de No m’expliquis merdes. Per mi el millor que hem fet plegats.
Ho dúiem tot bastant preparat, però érem només ell i jo i això ho complicava tot. Un making of d’aquest videoclip seria guapo de veure. 

A la imatge de dalt podeu veure com vam haver d’aguantar la càmera amb el cotxe, perquè en Toni, mentrestant, em feia vent a la cara utilitzant les hèlices del dron. Així semblava que m’enfilava amunt. (Aquestes fotos les va tirar l’Albert Soler, que va venir expressament aquest dia per aguantar un reflector)
Un moment força espectacular del videoclip va ser quan vam gravar l’escena del gorg. L’aigua estava congeladíssima, era 30 de setembre. Vam fer unes primeres proves. Jo sortia tremolant. Ens ho miràvem a la mateixa càmera per saber si havia quedat bé. I no. No havia quedat bé. Es veia la vora del gorg, i l’aigua en aquell punt no era prou profunda. Feia falta entrar més endins, però amb el pal que en Toni duia per aguantar la càmera, no arribava més lluny. Cada cop que féiem una prova jo sortia més fet caldo, tremolava molt perquè aguantar tants minuts fent el mort a l’aigua era duríssim. A la tercera vegada li vaig dir; “Toni tio, tu també t’has de cardar a l’aigua”. No estava previst i no portava banyador, però era l’única manera. Així que es va treure els pantalons i els calçotets i va entrar fins que l’aigua li va arribar per sobre els genolls. Des d’allà sí, vam aconseguir filmar l’escena. Els dos vam sortir tremolant, però ja ho teníem.

Al videoclip hi han moltes més escenes que van ser complicades. El moment que m’alço de terra, per exemple, o el primer cop que surto cap per avall. El podeu mirar aquí.