Fa deu anys tots els meus amics que feien música van començar a tenir èxit. Jo també feia música, però el que feia no s’ho escoltava ni cristo. Em va tocar viure això. Tot i que em sentia inspirat, amb coses a dir i emocionat per l’etapa vital que passava. Pot ser que no triomfés perquè les cançons no eren prou bones, perquè no estaven prou ben tocades, o perquè no tenien prou bona producció, però també pot ser que no tingués èxit perquè no era prou simpàtic. El carisma, tot i estar a les antípodes de l’acte creatiu, té una importància cabdal en el món de la música. Molaria que un metge, per poder-se guanyar la vida com a metge, hagués de ser tope enrotllat, per exemple. Faria gràcia. El tema és que va anar així. Les gires de La iaia, d’Oques Grasses o d’Obeses -grups formats per alguns dels meus millors amics-, funcionaven cada cop millor, i jo anava fent sense escapar de la precarietat.

I sí, hi havia gent que s’interessava pel que feia. He tingut la sort de topar-me amb moltíssima gent que m’ha dit que el que feia era valuós, que els emocionava i que ho sentien de veritat. Però moltíssima gent, no són suficients.

El cas és que aquesta situació em posava constantment en una posició estranya davant d’aquests amics, dels seus familiars i dels amics comuns. En ocasions em parlaven amb condescendència, en altres moments els amics músics s’allunyaven de mi. Hi havia qui em donava consells sense demanar-los… Ningú pensa que l’atzar hi pot haver tingut a veure quan és ell el que té èxit.

L’èxit. Què és això?

Jo faig música perquè m’agrada, perquè la sento i em fa feliç com res en aquest món. Exactament igual que fa deu anys. I tot i que hi hagués gent que s’estranyava de que seguís, que no entenien la meva perseverança, mai m’he imaginat la meva vida sense fer música. Simplement perquè la música és el que em flipa més d’aquesta vida.

Val la pena viure les coses des de dins. Amb passió i honestedat. Sense esperar res concret a canvi. Perquè el món fa el que li dóna la gana i no para de canviar. Mai s’ajustarà del tot al que vols.

Escric tot això perquè ara ho percebo com una etapa passada. Per fer net i treure’m aquest fantasma de sobre, aquest pes. L’èxit. Això que no existeix però que ho canvia tot: com et miren i com et mires.