Avui m’enfangaré fort i parlaré dels gelos, la gelosia, vaja. Una emoció que portem enquistada a dins i que ha marcat el patró de la nostra societat des de fa segles.

De la gelosia se’n parla poc i molt menys se’n parla en primera persona, perquè la gelosia és una emoció tabú, indigna, humiliant. La gent corre a treure’s l’etiqueta de gelós de sobre com sigui, i ben fet que fan. Però més enllà de l’esllavissada lamentable que sol comportar posar-se gelós, els gelos són un instint humà avançadíssim, una intel·ligència no racional que llegeix subtileses en l’altre difícils d’explicar amb paraules i, el més important, que no se sol equivocar. Si algú et fa sentir gelós, agafa’t fort perquè passaran cosetes. I amb això no vull dir que la teva parella t’estigui enganyant amb el veí, possiblement t’has muntat una pel·li. El que vull dir és que si sents gelos, la teva parella necessita allunyar-se de tu. Així de dur i així de fàcil.

El primer que hauríem d’aprendre a fer és a llegir la gelosia, i un aspecte important per a poder-ho fer és trencar d’entrada amb la idea que l’altra persona et pertany. Aquesta idea, tan assimilada en el món de la parella, és el que et permet empipar-te quan et poses gelós. És el que et permet començar a fer retrets fora de lloc. És el que genera culpa en l’altra i ira en tu. I és mentida, perquè ningú pertany a ningú. Encara que es vulgui amb totes les forces, no és així. Els sentiments van per una altra banda i són ingovernables, i quan algú no se sent a lloc, no hi pot fer res.

Aquest error és el que ha fet que la gelosia perpetrés moltíssim dolor en nom del masclisme, per exemple. Perquè ningú es veuria en posició de control si no cregués que aquesta persona li pertany. Ningú sentiria inseguretats si no pensés que algú se li pot escapar.

Estem en una societat que entén l’amor de parella així, i la gelosia actua en conseqüència. Perquè la gelosia no és racional, és una emoció primitiva, visceral i pura. Li importa ben poc ser correcta o incorrecta. Si tu has interioritzat que una persona et pertany, quan la gelosia s’encengui, mouràs cel i terra per calmar aquesta alarma. I ho faràs sentint-te culpable, insegur/a i amb l’autoestima destrossada. Per una banda, sentiràs que no ets prou per a aquesta persona, i per l’altra, t’avergonyiràs de voler controlar algú com un autèntic dictador.

Si sents gelos, primer escolta’t. Quina és la situació? Per on passa l’altra persona? Quan et treus la por i la inseguretat de sobre, les coses es solen veure bastant clares. En el fons tots sabem les coses, però ens neguem a escoltar-nos. Si l’altra persona no vol estar amb nosaltres, ho sabem, i si el que vol és cridar l’atenció perquè li donguem més amor, també ho sabem.

Sentir gelos no és normal, ningú és gelós de per si; ho som en relació amb una altra persona. La gelosia és una alarma que hem d’escoltar i intentar que no ens domini. Perquè si et domina aconseguiràs tot el contrari del que volies. L’altra persona s’allunyarà més. Els gelos aparten. La inseguretat és de tot menys seductora.

Què fer, doncs? Ni idea, però actuar amb amenaces i violència, muntar un numeret per posar a l’altra persona gelosa, o cridar l’atenció amb actituds autodestructives, són solucions de merda. I el pitjor que et podria passar és que et funcionés. M’impressiona els milions i milions de parelles que, simplement, no són capaces de separar-se. No són capaces d’afrontar la gelosia, perquè no poden concebre que la seva parella vagi amb un altre.

Passa una cosa curiosa en el moment de la ruptura, i és que la gelosia canvia de bàndol. La persona que tenia clar que volia deixar la relació, de cop comença a prendre consciència d’una cosa horrible: la seva parella pot anar amb un altre. De fet, segur que anirà amb un altre. Això, contra tot pronòstic, desperta una gelosia fervent que actua de forma severa. De cop ho veus claríssim: hi has de tornar. No només perquè una nostàlgia inexplicable et desborda, sinó per què un impuls sexual, inaudit i urgent, et porta cap allà. Aquest engranatge pintoresc manté milers de parelles unides. Segur que en coneixeu alguna.

També es pot provar d’imposar-se a la gelosia, però, deixar que passi allò que per tu és inconcebible. Fer com si res, mentre tens la sensació de tornar-te boig. Tot tendirà a un abisme sufocant que només existeix dins el teu cap i que cada cop anirà a més, perquè el teu cervell descobrirà un plaer fosc i absurd en imaginar «el pitjor». Tingues paciència, arribarà un moment que et cansaràs de tanta tonteria.

Cada cop hi ha més gent que no té ganes de viure governat per la gelosia. Relacions on els límits són uns altres. Perquè com sol passar amb totes les coses fosques, a la que ho il·lumines i ho mires bé, la gelosia perd tota la seva força, deixa de ser una amenaça, es torna absurda, ridícula. Perquè la seva essència és egoista i covarda, i sobretot, perquè t’allunya del més important: estimar-te a tu.

Poques coses hi ha tan terapèutiques com marxar lluny. I poques coses et fan créixer tant com marxar sol. A mi m’encanta viatjar perquè em permet ser exactament qui vull. M’allibero de qui representa que haig de ser i faig el que em dona la gana. Si no estàs bé, marxa. Marxa d’una ciutat, d’una feina o d’una relació.

Marxa si la vida no et dona prou. Veuràs amb una claredat impressionant com t’acota el dia a dia. Els rols i les dinàmiques amb la gent del teu voltant. Veuràs que l’entorn et fa ser. Que l’entorn et defineix. I que t’empeny a ser un tu del passat, inevitablement. Descobriràs parts de tu que abans no es podien mostrar.

No seré jo qui t’expliqui com desfer aquest entramat de rols i patrons assentats a base d’anys, però un bon punt de partida, segur, és marxar lluny. Personalment, et diria que lo més guapo que he fet a la vida és això. M’he sentit viu, m’he sentit lliure. Et diria, inclús, que m’he sentit més estimat per la gent d’aquí.

També m’he sentit insignificant, i m’ha anat bé. Perquè el món és immens, ple de camins, i nosaltres som un puntet minúscul en un mapa. I els teus problemes, són encara més minúsculs. Percebre aquest tot m’ha emocionat.

La distància ajuda a veure clares unes quantes coses. Ajuda a veure clar, per exemple, que tu pots ser ric o pobre depenent del país on viatges. Que no estàs tan lluny de qui menysprees, de qui admires, o de qui consideres enemic. És una cosa prou sana veure que el concepte que tens de tu és relatiu. Un bon exercici per empatitzar. Perquè tu seràs exactament el mateix, però et sentiràs completament diferent. Tot depèn de com es comporti amb tu la gent que t’envolta.

Marxa lluny.

Busca un lloc nou, sense cap vincle. I després, torna a marxar. Per mi un viatge és un lloc de pas immens. Un lloc on res et reclama. Quan cap mirada et reconeix, pots pensar diferent. Pots pensar amb molta més lleugeresa, amb molta més precisió. Especialment, pensa en el teu món, perquè un viatge només ho és si tens on tornar. Per mi és això el que li dona valor. Això, i imposar-se a tot el que et fa petit.

Veuràs la por, la sentiràs al pit, i si l’aconsegueixes dominar, et sentiràs una persona nova. Veuràs com la llum del sol apaga la maldat; com de diferent és arribar a un lloc nou de dia o de nit. Percebràs la inseguretat -quan hi sigui- i t’adonaràs que si al carrer hi ha dones, el perill disminueix. Que l’home porta a dins molta més violència.

Veuràs persones lluminoses, vagis on vagis. I et sentiràs omplert de vida. I et quedaran a la memòria mil racons plens de bellesa.

També veuràs molt clar qui t’estima; per qui val la pena tornar. I, sobretot, veuràs clar què coi fer quan tornis. Si és que tens ganes de tornar.