Aquest dimecres vam mesclar una cançó nova. Un single que segurament sortirà al novembre. Vaig gravar amb el mòbil alguns dels moments perquè em feia gràcia ensenyar-vos com és un dia quan haig d’anar a l’estudi.
Aquí teniu la sessió completa que vam gravar amb l’Eduard Gener. Poemes a piano i veu.
La sessió consta de 4 parts i són un petit resum del recital que vam portar a terme a la Fundació Miquel Martí i Pol a principis d’estiu.
Personalment em fa molt feliç escoltar els poemes amb aquest acompanyament de piano, penso que els textos creixen i agafen més força, més sentiment. És un plaer escoltar com toca l’Eduard.
Dir-vos que coses com aquestes són gràcies als mecenes que em doneu suport a l’Aixeta, ja que les vostres aportacions han fet possible la filmació d’aquests vídeos. Moltes gràcies.
Estic molt content de compartir amb vosaltres aquest nou vídeo amb l’Eduard Gener. Poesia a piano i veu, acompanyat de l’Eduard.
A arrel de l’actuació que vam fer plegats a la Fundació Miquel Martí i Pol, va sortir la idea de deixar-ne una mostra gravada. La gravació la vam fer a principis de juliol, a Jezz, l’estudi de gravació de l’Eduard Gener.
Aquest vídeo forma part d’un total de 4 parts que es publicaran el 3 de setembre. Pels que no us vulgueu esperar, sapigueu que ja els podeu veure tots en primícia a la meva pàgina de l’Aixeta.
Espero que us agradi, a mi m’encanta veure els poemes d’aquesta nova manera. Han agafat més força i més vida.
Aquí teniu la sessió que vam gravar amb l’Eduard Gener a Jezz a principis de juliol. Poesia acompanyada del seu piano. Estic content de tenir aquestes gravacions i poder escoltar els poemes d’aquesta manera. Han agafat més força i més vida.
Com us vaig dir en el seu moment, les vostres aportacions han servit per pagar la filmació, així que moltíssimes gràcies de nou. Per a vosaltres, en primícia, les 4 parts d’aquesta gravació.
Aquí podeu veure la pel·lícula completa Somehow, dirigida per Kyu Jun Cho.
“Suji és una mare soltera que va tenir un fill a setze anys. Després del primer any de vida, el pare de Suji decideix portar el nen a un temple a prop d’on ells resideixen. La noia intentarà recuperar el nen mentre dins seu creix un fort odi cap al seu pare.
Aquesta tragèdia ens parla de la visió del món que tenen els budistes zen. L’òpera prima de Cho Kyu-jun està basada en un poema budista en què es parla de l’equilibri que pot néixer de la discòrdia, i en aquest cas de tres personatges en conflicte. El músic de Roda de Ter, Guillem Ramisa, és l’autor de la banda sonora d’aquest film sud-coreà.”
Per allà al 2013 estava fent un viatget pel nord d’Europa i es va donar el cas que vaig conèixer en Kyu. En Kyu era un noi Coreà que venia de Rússia i acabava d’arribar a Finlàndia. Jo també acabava d’arribar a Finlàndia, però des de Suècia. El cas és que ens trobàvem a la mateixa habitació d’un hostel a Helsinki. Tot estava ple de neu i tot era nou per a nosaltres. La situació va fer que parléssim i que visitéssim junts la ciutat. Em va explicar que havia fet un curtmetratge i havia guanyat un premi. Volia ser director de cine i pensava fer servir aquells diners per fer una pel·lícula. Recordo que vam parlar bastant de cinema i de literatura. Jo, per la meva banda, li explicava que feia música i poemes. Als dos ens encantava l’art i teníem més referents comuns dels que podria semblar. Al cap de dos o tres dies ens vam despedir, jo anava cap a Estònia i ell, si no recordo malament, cap a Síria. Al moment de despedir-nos li vaig deixar anar que si mai necessitava algú per fer la música de la seva pel·lícula, només m’ho havia de dir.
La cosa va quedar així, i res feia pensar que ens tornéssim a trobar mai més. Però al cap d’un any em va contactar i em va dir que ja tenia la pel·lícula feta, que si encara volia, podia fer la Banda Sonora.
Sense tenir la més mínima referència de com fer-ho, em vaig decidir a tirar-ho endavant, carregat d’inconsciència i de ganes. Hi havia poquíssim temps per treballar -crec que uns dos mesos- ja que volia presentar la pel·lícula a un festival. Així que vam marcar els principals llocs on posar-hi música i vam idear un mètode per treballar que més o menys ens fos pràctic.
Això va donar peu a que passessin moltes coses. Ens vam fer bons amics. La pel·lícula es va projectar l’any següent al Festival Nits de Cinema Oriental de Vic i ell va venir amb la seva parella a presentar-la. Al llarg dels anys ens hem anat trobat, l’he visitat a casa seu i ell també ha estat per aquí altres vegades.
Us explico tot això perquè des de fa unes setmanes l’hem penjada en ocult per a vosaltres.
Doncs us vaig dir que us explicaria coses del meu dia a dia, i avui m’ha donat per explicar-vos com vaig a la riera del costat de casa. Una cosa que faig per desconnectar i refrescar-me. Imagino que tots feu coses similars, i més ara que la calor ja apreta fort.
Ho sé, ho sé, no és la publicació més profunda que es podria esperar de mi, però hi ha d’haver de tot hehehe.
En Turre té un projecte molt interessant de música electrònica que es diu HEBA. És una manera d’enfocar la cançó radicalment diferent; estructures que escapen de tots els paràmetres clàssics, textures sonores molt fora del comú, ritmes de tota mena, etc… Tot plegat produeix sensacions molt guapes.
Em va demanar de posar-hi uns poemes i hem gravat un EP de tres temes. La veritat és que em mola moltíssim. No sé ben bé quan ho publicarà. Aquest divendres traurà dues cançons noves, prèvies a tot això que hem fet. Us recomano que li feu una escolta si teniu curiositat per aquest tipus de sonoritats més experimentals.
Pel que fa a l’EP, us informaré tan bon punt hi hagi data de publicació.
Ara que ja ha sortit el videoclip de “D’on ve la sort?” em ve de gust parlar de totes les vides que hi poden haver dins una cosa com aquesta. Crec que la majoria de projectes artístics són iguals. Es poden allargar més o menys en el temps, tenir una mida o una altra, però el que acaba donant aquestes capes a una obra són les etapes i la gent que hi intervé.
Hi ha el principi, la llavor, que és com un joc. Crec que les idees només poden fluir en llibertat, en un espai segur on no et sentis observat ni jutjat. Tota la resta requerirà esforç, però aquest moment de creativitat neix del plaer. En aquest cas recordo que estava a la terrassa de casa, durant el primer confinament. Les primeres frases van sorgir d’aquell moment; la mala sort d’haver d’anul·lar els concerts, el disc que quedava estroncat…
Donar forma a aquest primer esquelet és molt divertit, les diferents opcions en la melodia, les primeres frases… Tot això ja es fa des d’una perspectiva diferent, ja tens una altra relació amb la cançó. Jo solo fer aquestes proves en moments de desconnexió, tocant al sofà. Recordo que gravava diferents variacions de la melodia amb el mòbil per poder escoltar com sonaven, per no oblidar-les. M’entretenia amb el pont on volia canviar d’acords, seguint la melodia que m’anava inventant. Per mi aquesta part del procés encara és molt despreocupada, no sento responsabilitat perquè la idea podria no anar enlloc. Tot canvia quan decideixes ensenyar-ho a algú.
En aquest cas, em vaig decidir a ensenyar-ho a la resta del grup quan em vaig imaginar el solo final. Quan algú de fora veu la cançó, tu també la veus diferent. De cop sents el que li transmetrà i en certa manera una part de tu es converteix, també, en espectador. Quan ensenyes les coses que estàs fent notes de veritat si funcionen. El mateix passa amb les lletres. És molt curiós que aquesta valoració no la puguis fer fins que no hi ha una mirada externa. L’empatia que sents en aquell moment amb l’altre, t’ho fa veure.
En el meu cas, tot aquest procés va en paral·lel a la lletra, que vaig construint i que s’omple del que estic vivint. Una cançó guarda molta vida a dins. Una frase pot venir donada pel que t’ha passat durant tot un dia, o tot un estiu. Quan fas la lletra jugues amb espais de temps diferents. Emocions que han nascut de vivències relativament llargues, de cop es connecten en un espai-temps molt breu, molt espontani; en un mateix present. Jo necessito que les meves lletres tinguin punts emocionals en els quals estic desprotegit, és el que fa que me les cregui, el que m’assegura que dic coses que m’importen. La incertesa que un pot sentir davant d’un full en blanc és bestial, tothom busca les seves maneres per orientar-se, per assegurar-se que allò li agradarà en un futur.
Les lletres solen ser l’última cosa que acabo de les cançons i tinc la sort que a la resta del grup els preocupen ben poc. Això em permet sentir-me poc observat i li treu responsabilitat, que prou que me’n poso jo sol.
Gravar la cançó és fer-la real, limitar-la per sempre. També és donar-li ànima pròpia, vida. Exigeix preparació prèvia i responsabilitat. Jo faig primer una maqueta. Perdo molt temps en coses com trobar el tempo, el to adequat… En aquest cas, però, només vam fer la maqueta de la part final, la del solo, ja que aquesta era l’única part on tocaven la resta de músics. Això va fer que coses com els coros o els teclats, no els hagués pensat fins el dia en què gravava veus. Recordo que les veus de la part del pont em van costar moltíssim, vaig gravar fins tard a la nit, i em vaig quedar a dormir allà mateix per poder-hi tornar l’endemà a primera hora, abans de tornar el material de gravació. No cal dir que les tomes del matí no van servir per res, perquè a aquestes hores la veu és un desastre haha.
El procés de mescla ja l’he explicat en altres ocasions, però per mi és el més dur de tots, el que exigeix més concentració i el que et deixa més esgotat (val a dir que gravar també t’hi deixa força…). Per altra banda, també és el més gratificant, el que et dóna la recompensa més grossa: finalment pots veure-li la cara a la cançó.
Cada paràgraf d’aquests és una vida diferent, una mica de vida que quedarà guardada en aquella cançó per sempre. Cada paràgraf té el seu espai, la seva fotografia.
En el cas d’aquesta cançó, a més a més, hi ha la portada i el videoclip. Dues feines que visc amb menys responsabilitat, però que també comporten una bona pila d’hores.
La part del disseny cada cop la gaudeix-ho més. En aquest cas volia que mantingués un mínim de lligam amb la de Volant, per això vaig mantenir el degradat i l’objecte al centre. Vaig buscar una idea que combinés la sort i l’amor.
El videoclip va ser tota una aventura. Em fa gràcia perquè el videoclip, que per manca de recursos sol ser la part del procés més precària, és el que rep i comenta la majoria de gent. Ironies de la vida. En aquest cas va ser una sort treballar amb en Pep Duran. Com a curiositat explicar-vos que jo no tenia cap idea per aquest videoclip, no se m’acudia cap cosa que fos prou senzilla i coherent amb la cançó. El que vaig fer, contra tota lògica, va ser enviar-li un missatge de veu a una amiga que feia molt que no veia i a la que mai havia demanat res semblant. Vaig tenir la intuïció que ella em trauria d’aquell atzucac. I així va ser, ella em va donar la idea pel videoclip. L’Íngrid Mas. Us dic això per dues coses: 1. Moure fitxa, per molt absurd que sembli el que et disposes a fer, sempre desencalla i sol portar solucions. 2. Aquest món està ple de gent que t’ajuda. I sort n’hi ha.
I tot plegat, per una cosa que dura dos minuts i mig…
D’on ve la sort? Parla de tot el que no es veu però ens marca la vida; la sort, els sentiments, la il·lusió… Les experiències que vivim i que ens queden a dins. És una cançó que es pregunta què se’n fa de tot això. D’on ve i on anirà la tristesa, l’alegria, la vida mateixa… i especialment l’amor. Perquè tot això també forma part de les nostres relacions. És una cançó d’amor reposada i emotiva.
El videoclip, protagonitzat pels ballarins Àngel Duran i Paula Roqué, mostra en un espai íntim, com la vida ens porta gent, -ens apropa, ens separa, ens torna a apropar- mentre ens anem fent preguntes que no tenen resposta. La posició al llit representa els diferents moments en una relació, i el propi llit, la nostra intimitat. Finalment, quan s’acaben les preguntes, s’obre tot un horitzó pel que moure’s lliurement, ballant en harmonia.
This website uses cookies so that we can provide you with the best user experience possible. Cookie information is stored in your browser and performs functions such as recognising you when you return to our website and helping our team to understand which sections of the website you find most interesting and useful.
Strictly Necessary Cookies
Strictly Necessary Cookie should be enabled at all times so that we can save your preferences for cookie settings.
If you disable this cookie, we will not be able to save your preferences. This means that every time you visit this website you will need to enable or disable cookies again.
