Hi ha un paisatge increïble al meu davant:
hi tinc l’oceà Atlàntic,
però un camió s’ha aparcat davant meu
i no me’l deixa veure.
Moure’m per fer-ho
seria espatllar aquest moment màgic
d’escriure a la terrassa d’un bar
amb un paisatge increïble al davant.
I aquí hi ha un missatge,
una paradoxa
que recull alguna cosa d’aquest món.
De l’existència.
Una moralina
que no acabo de saber llegir,
però que il·lustra a la perfecció
alguna cosa.
(Biarritz 07-08-19)
En Godai Garcia em va entrevistar l’altre dia per parlar del disc Ens enfilarem enlaire.
De totes les entrevistes que m’han fet per la sortida del disc, aquesta ha set la més dura i la més divertida.
Aquí teniu el segon videoclip d’Ens enfilarem enlaire.
Aquesta és una cançó molt especial per mi i aquest vídeo és un gran record de la gravació del disc. Estic molt agraït a en Toni López per haver documentat aquest moment. Agraït, també, a tots els músics que hi apareixen i que van participar a la gravació.
Ens enfilarem enlaire i ens escaparem de tot això, de la merda que ens preocupa, que ens enfonsa, que ens té encallats.
Ens escaparem de la rutina, del país, de tot el que ens fa minúsculs.
Deixarem de veure’ns insignificants i podrem estimar el món de nou.
I veurem la vida que hem viscut, el sentiment que ens ha travessat com un riu, l’amor enganxat a les coses de sempre. Les persones de sempre, que hi són des de tan enrere que sembla la vida d’algú altre. Quan era que érem allà?
De què parlàvem llavors?
El vent bufarà igual, i el vespre caurà igual, perquè són exactament el mateix. I tu i jo -que ens coneixem de sempre- no ens coneixerem de res, però farem veure que sí. Fins que se’ns emporti la nit i marxem de tot en un son profund, alliberador, llunyà. Com la mort, o com el principi.
Ens enfilarem enlaire, també, quan s’acabi tot, per última vegada. I serà impossible mirar el món i no plorar, mirar-nos i no plorar.
Ja podeu escoltar Ens enfilarem enlaire a totes les plataformes digitals i comprar-lo a la botiga online o a les botigues de discos.
Ja podeu veure el videoclip de “No m’expliquis merdes“. El primer single del nou disc, “Ens enfilarem enlaire“, que sortirà el dimecres 4 de desembre.
El videoclip ha estat fet per Captus Films, filmat i editat per Toni López.
El funcionament era que en Joel feia tota la feina, després m’ho ensenyava, i jo li deia que tragués reverb. També li deia algunes altres coses. I inclús, a vegades, no li deia que tragués reverb. Però aquest era el funcionament.
Jo hi anava havent dinat, a Sant Joan Despí. La carretera era infernal, el sol escalfava com una barbacoa, però les ganes de veure les cançons acabades feien que això fos insignificant.
Arribava amb el meu portàtil dins una bossa de caldo Aneto. Amb la targeta de so i tots els trastos. M’agradava recalcar que era una estrella del rock, però que m’ho podia permetre.
Treballàvem fins les tantes. El cabron d’en Joel podia aguantar sense sopar fins a l’hora que fes falta. Jo cap a quarts d’11 començava a apretar molt fort per anar a fer un entrepà o algo.
Estàvem fets caldo, però pocs cops he set tan feliç. Em podria haver passat tota la vida així.
Una de les peculiaritats del món de la música és que té molts mons a dins; el mateix que et fa estar en un bar ple de gent i alcohol a altes hores de la nit, dos mesos abans t’ha portat a un estudi de gravació al mig del bosc, amb la calma i la llum del matí, convivint amb gent sensible. També et pot portar a negociar no saps ben bé què amb una discogràfica, o a ràdios i platós de tele on expliques les teves històries. Cada un d’aquests llocs sembla no tenir res a veure amb l’anterior i la gent que t’hi trobes, encara menys.
Tot això ho dic perquè darrere de cada disc SEMPRE hi ha una o dues persones que passen desapercebudes, gent discreta que no vol protagonisme però que són imprescindibles perquè el disc quedi bé. Són gent carregada de talent a qui els apassiona la música. Gent que no necessita que ningú els admiri o els hi digui lo bons que són. En el meu cas aquestes persones són en Jordi Torrents (Turre) i en Joel Condal, dos putos màquines que qualsevol persona que estigui al mundillo coneix, però que als altres potser no us sonen de res. Especialment vull agrair la feina d’en Joel Condal, un dels millors enginyers de so de Catalunya (per no dir el millor) que hi ha dedicat moltíssimes hores i ha fet que el disc tingui les dimensions que té. GRÀCIES.
Ara només queda esperar i veure què us sembla a vosaltres. No us podeu imaginar les ganes que en tinc.
Quan buscava il·lustradors pel llibre Deu mil tardes vaig veure una il·lustració a La Vanguardia que em va agradar.
Havíem de fer el llibre amb il·lustradors diferents perquè no hi havia temps, el llibre havia de sortir per Sant Jordi i només quedava un mes; a una sola persona li hauria set molt difícil de fer-les totes.
El cas és que li vaig enviar un mail amb el llibre a l’Oscar Astromujoff, l’autor de la il·lustració que havia vist. Li vaig explicar que es tractava d’un projecte solidari per a l’Associació Tapís i que hi participaven altres il·lustradors, tots de forma voluntària.
Sorprenentment al cap d’uns dies em va respondre dient que el poema La sala d’espera li havia agradat molt, i que si em semblava bé, faria aquest.
La il·lustració em va semblar genial, i un cop es va haver editat el llibre, n’hi vaig anar a portar un al seu estudi de Barcelona.
En tinc un gran record, vam parlar una bona estona, em va ensenyar el seu estudi i tot de feines que havia fet.
Vaig tornar cap a casa pensant que a vegades, les coses, són fàcils i surten bé.
Haver de convèncer a la penya,
quina merda.
Ho ha de fer l’artista,
el polític i el terapeuta.
Ho has de fer per trobar parella
i per trobar a una bona feina.
Has de vendre la moto
com un mono de fèria,
ser simpàtic
i amb empenta.
Quin fàstic que em carda
tota aquesta merda.
La roda ja feia dies que estava malament, al marxar de casa, la goma que la recobria pràcticament s’havia estripat del tot. Però ara estava a Pasadena, i havia d’arribar fins al centre de Los Angeles per agafar aquell autobús. Havia de caminar, agafar un metro i caminar més.
Al sortir de l’apartament la banda dreta de l’eix de la roda es va arrencar. Ho vaig tocar i cremava, el plàstic s’havia fos.
La roda va quedar entregirada i, ara, arrossegar la maleta es feia molt més carregós. Per sort la roda de l’altre cantó, tot i que també tenia el plàstic estripat, encara anava recte. Tenia pressa, no podia perdre aquell autobús. Finalment la roda va cedir. Va quedar enrere. No em vaig girar per mirar-ho. Encara havia d’arribar a la parada de metro.
Ara el cantó dret de la maleta s’arrossegava per terra. El plàstic s’anava llimant, fos pel fregament. Continuava caminant cada cop més ràpid, només esperava que el plàstic no s’acabés d’arrencar del tot abans d’arribar a l’estació. Notava com fregava contra l’asfalt. El temps avançava i allò continuava passant. La rugositat de l’asfalt arrencava el plàstic violentament, minut rere minut, i allò no l’hi importava a ningú. No l’hi importava aquella tragèdia, al món. Ni a mi. Hi havia un altre objectiu, una cosa més important, i aquell dolor, el del plàstic cremat contra el terra, simplement era un descuit, una nosa. I ningú faria res per evitar-ho.
Finalment vaig arribar a l’estació. Semblava impossible però ho vaig fer. Em vaig asseure i vaig mirar la maleta. “Espero que a mi no em passi el mateix” vaig pensar, “Quin desastre i que insignificant, acabar destruït, sense arribar del tot enlloc, mentre el món té altres plans”.
Aquest text el vaig escriure originalment l’agost del 2013
