Ens enfilarem enlaire i ens escaparem de tot això, de la merda que ens preocupa, que ens enfonsa, que ens té encallats. Ens escaparem de la rutina, del país, de tot el que ens fa minúsculs. Deixarem de veure’ns insignificants i podrem estimar el món de nou. I veurem la vida que hem viscut, el sentiment que ens ha travessat com un riu, l’amor enganxat a les coses de sempre. Les persones de sempre, que hi són des de tan enrere que sembla la vida d’algú altre. Quan era que érem allà? De què parlàvem llavors? El vent bufarà igual, i el vespre caurà igual, perquè són exactament el mateix. I tu i jo -que ens coneixem de sempre- no ens coneixerem de res, però farem veure que sí. Fins que se’ns emporti la nit i marxem de tot en un son profund, alliberador, llunyà. Com la mort, o com el principi. Ens enfilarem enlaire, també, quan s’acabi tot, per última vegada. I serà impossible mirar el món i no plorar, mirar-nos i no plorar.
Ja podeu escoltar Ens enfilarem enlaire a totes les plataformes digitals i comprar-lo a la botiga online o a les botigues de discos.
El funcionament era que en Joel feia tota la feina, després m’ho ensenyava, i jo li deia que tragués reverb. També li deia algunes altres coses. I inclús, a vegades, no li deia que tragués reverb. Però aquest era el funcionament. Jo hi anava havent dinat, a Sant Joan Despí. La carretera era infernal, el sol escalfava com una barbacoa, però les ganes de veure les cançons acabades feien que això fos insignificant. Arribava amb el meu portàtil dins una bossa de caldo Aneto. Amb la targeta de so i tots els trastos. M’agradava recalcar que era una estrella del rock, però que m’ho podia permetre. Treballàvem fins les tantes. El cabron d’en Joel podia aguantar sense sopar fins a l’hora que fes falta. Jo cap a quarts d’11 començava a apretar molt fort per anar a fer un entrepà o algo. Estàvem fets caldo, però pocs cops he set tan feliç. Em podria haver passat tota la vida així.
Una de les peculiaritats del món de la música és que té molts mons a dins; el mateix que et fa estar en un bar ple de gent i alcohol a altes hores de la nit, dos mesos abans t’ha portat a un estudi de gravació al mig del bosc, amb la calma i la llum del matí, convivint amb gent sensible. També et pot portar a negociar no saps ben bé què amb una discogràfica, o a ràdios i platós de tele on expliques les teves històries. Cada un d’aquests llocs sembla no tenir res a veure amb l’anterior i la gent que t’hi trobes, encara menys.
Tot això ho dic perquè darrere de cada disc SEMPRE hi ha una o dues persones que passen desapercebudes, gent discreta que no vol protagonisme però que són imprescindibles perquè el disc quedi bé. Són gent carregada de talent a qui els apassiona la música. Gent que no necessita que ningú els admiri o els hi digui lo bons que són. En el meu cas aquestes persones són en Jordi Torrents (Turre) i en Joel Condal, dos putos màquines que qualsevol persona que estigui al mundillo coneix, però que als altres potser no us sonen de res. Especialment vull agrair la feina d’en Joel Condal, un dels millors enginyers de so de Catalunya (per no dir el millor) que hi ha dedicat moltíssimes hores i ha fet que el disc tingui les dimensions que té. GRÀCIES.
Ara només queda esperar i veure què us sembla a vosaltres. No us podeu imaginar les ganes que en tinc.
El setembre passat, abans de que en Toni López marxés cap al Carib a viure la vida, vàrem gravar aquest vídeo a la terrassa de casa l’Ernest. És una cançó que vaig fer al llarg d’uns viatges. La guitarra la vaig composar estant a les muntanyes del sud d’Àustria; havia penjat l’esbós amb el nom de “Les muntanyes d’Àustria“. I la lletra la vaig fer estant (i just al tornar) als Estats Units. El primer vers el tenia clar des del principi: “Al marxar tot se’n va“. Viatjant amb tren o amb bus, al mirar per la finestra, sembla que sigui el paisatge el que marxa cap enrere. Això em feia gràcia perquè de fet, al marxar, les coses s’allunyen de tu i les pots veure des d’una distància nova.
La col·laboració amb l’Ernest Crusats va sorgir del festival benèfic de la Creu Roja “Junts Sumem”, a l’Atlàntida de Vic. Allà jo i ell vàrem actuar junts i aquesta va ser una de les cançons que vam preparar. Des del primer moment vaig pensar que els seus coros hi quedaven genials.
No cal que digui que per mi és tot un orgull poder cantar una cançó amb l’Ernest. El considero un amic important i penso que és un gran artista.
Marxar
Al marxar
tot se’n va
només tens
el que sens
i els records
de la gent
sort n’hi ha
d’estimar
Aquest sol
hi és per tots
tens els ulls
plens de flors
dins el bus
assegut
em sap tan greu
tenir-te lluny
La vida pot
anar només endavant
Sempre estàs
massa enllà
no et puc
arribar a tocar
Vas marxar
i tot se’n va
però sort n’hi ha
d’estimar.
This website uses cookies so that we can provide you with the best user experience possible. Cookie information is stored in your browser and performs functions such as recognising you when you return to our website and helping our team to understand which sections of the website you find most interesting and useful.
Strictly Necessary Cookies
Strictly Necessary Cookie should be enabled at all times so that we can save your preferences for cookie settings.
If you disable this cookie, we will not be able to save your preferences. This means that every time you visit this website you will need to enable or disable cookies again.
