Si una cosa et pot arruïnar la vida de veritat és la vergonya.
Pot semblar una tonteria, però aquesta emoció fastigosa té un poder limitant espantós.
Tot el que he fet a la vida del que em sento orgullós, ha estat imposant-me a la vergonya. I en totes les males experiències la vergonya hi ha tingut un pes considerable.

Vull parlar de la vergonya perquè penso que no som conscients de l’impacte que té en nosaltres. Se’n sol parlar de forma simpàtica, amb una certa despreocupació, sense adonar-nos de la profunditat del seu abast, sense preguntar-nos d’on surt realment.
M’he passat mitja vida animant a la gent a que s’atrevís a fer el que volia fer. Intentant que no es fessin enrere. D’on sorgeix aquest dubte que ens amenaça a tots? Què tenen els ulls de la gent, quan ens miren, que ens ataquen tan fort? Jo sóc una persona tímida, vergonyosa, i seria mil vegades millor si em tragués això de sobre. I tu, segurament, també, perquè no he conegut mai a ningú que no visqués mig atemorit pel què diran, condicionat, amb alguna inquietud o algun somni al calaix.

Hi ha certes coses en la nostra cultura que convindria observar de molt més a prop i corregir. Entendre-les de veritat. La vergonya té mil cares, mil conseqüències: el dubte, els nervis, la frustració de no atrevir-te a fer el que sigui, el record traumàtic de no sé què.

D’on surt aquest judici que ens fa ser víctimes i agressors simultàniament? Potser aquesta seria la primera pregunta. Per què ens jutgem així? La violència d’aquest judici. La poca empatia d’aquest judici. Ningú és vergonyós fins que fa el ridícul per primera vegada. I què vol dir exactament fer el ridícul?

No hi ha res que ens agradi més que veure una persona segura d’ella mateixa, que diu el que creu de forma honesta, sense vergonya, que s’atreveix a mostrar-se tal qual és. Però impedim que la gent sigui així sistemàticament. Les persones han de fer un treball de la hòstia per aconseguir alliberar-se d’això.

M’encantaria que en les generacions futures s’eduqués en aquest sentit. Tothom brillaria molt més.

L’enemic és la vergonya, tingue-ho clar. Fia’t de qui t’encoratja a ser qui vols.

Fa deu anys tots els meus amics que feien música van començar a tenir èxit. Jo també feia música, però el que feia no s’ho escoltava ni cristo. Em va tocar viure això. Tot i que em sentia inspirat, amb coses a dir i emocionat per l’etapa vital que passava. Pot ser que no triomfés perquè les cançons no eren prou bones, perquè no estaven prou ben tocades, o perquè no tenien prou bona producció, però també pot ser que no tingués èxit perquè no era prou simpàtic. El carisma, tot i estar a les antípodes de l’acte creatiu, té una importància cabdal en el món de la música. Molaria que un metge, per poder-se guanyar la vida com a metge, hagués de ser tope enrotllat, per exemple. Faria gràcia. El tema és que va anar així. Les gires de La iaia, d’Oques Grasses o d’Obeses -grups formats per alguns dels meus millors amics-, funcionaven cada cop millor, i jo anava fent sense escapar de la precarietat.

I sí, hi havia gent que s’interessava pel que feia. He tingut la sort de topar-me amb moltíssima gent que m’ha dit que el que feia era valuós, que els emocionava i que ho sentien de veritat. Però moltíssima gent, no són suficients.

El cas és que aquesta situació em posava constantment en una posició estranya davant d’aquests amics, dels seus familiars i dels amics comuns. En ocasions em parlaven amb condescendència, en altres moments els amics músics s’allunyaven de mi. Hi havia qui em donava consells sense demanar-los… Ningú pensa que l’atzar hi pot haver tingut a veure quan és ell el que té èxit.

L’èxit. Què és això?

Jo faig música perquè m’agrada, perquè la sento i em fa feliç com res en aquest món. Exactament igual que fa deu anys. I tot i que hi hagués gent que s’estranyava de que seguís, que no entenien la meva perseverança, mai m’he imaginat la meva vida sense fer música. Simplement perquè la música és el que em flipa més d’aquesta vida.

Val la pena viure les coses des de dins. Amb passió i honestedat. Sense esperar res concret a canvi. Perquè el món fa el que li dóna la gana i no para de canviar. Mai s’ajustarà del tot al que vols.

Escric tot això perquè ara ho percebo com una etapa passada. Per fer net i treure’m aquest fantasma de sobre, aquest pes. L’èxit. Això que no existeix però que ho canvia tot: com et miren i com et mires.