Haver de convèncer a la penya,
quina merda.
Ho ha de fer l’artista,
el polític i el terapeuta.
Ho has de fer per trobar parella
i per trobar a una bona feina.
Has de vendre la moto
com un mono de fèria,
ser simpàtic
i amb empenta.
Quin fàstic que em carda
tota aquesta merda.
La roda ja feia dies que estava malament, al marxar de casa, la goma que la recobria pràcticament s’havia estripat del tot. Però ara estava a Pasadena, i havia d’arribar fins al centre de Los Angeles per agafar aquell autobús. Havia de caminar, agafar un metro i caminar més.
Al sortir de l’apartament la banda dreta de l’eix de la roda es va arrencar. Ho vaig tocar i cremava, el plàstic s’havia fos.
La roda va quedar entregirada i, ara, arrossegar la maleta es feia molt més carregós. Per sort la roda de l’altre cantó, tot i que també tenia el plàstic estripat, encara anava recte. Tenia pressa, no podia perdre aquell autobús. Finalment la roda va cedir. Va quedar enrere. No em vaig girar per mirar-ho. Encara havia d’arribar a la parada de metro.
Ara el cantó dret de la maleta s’arrossegava per terra. El plàstic s’anava llimant, fos pel fregament. Continuava caminant cada cop més ràpid, només esperava que el plàstic no s’acabés d’arrencar del tot abans d’arribar a l’estació. Notava com fregava contra l’asfalt. El temps avançava i allò continuava passant. La rugositat de l’asfalt arrencava el plàstic violentament, minut rere minut, i allò no l’hi importava a ningú. No l’hi importava aquella tragèdia, al món. Ni a mi. Hi havia un altre objectiu, una cosa més important, i aquell dolor, el del plàstic cremat contra el terra, simplement era un descuit, una nosa. I ningú faria res per evitar-ho.
Finalment vaig arribar a l’estació. Semblava impossible però ho vaig fer. Em vaig asseure i vaig mirar la maleta. “Espero que a mi no em passi el mateix” vaig pensar, “Quin desastre i que insignificant, acabar destruït, sense arribar del tot enlloc, mentre el món té altres plans”.
Aquest text el vaig escriure originalment l’agost del 2013
Un nen es va posar al meu costat mentre dinava a un restaurant de Rabat, va ajuntar els morros, posant els llavis en forma de petó, i es va quedar quiet. Jo, mogut per una estranya força poderosa, em vaig veure forçat a acostar la meva galta al nen i deixar que em fes un petó. Vam creuar una mirada i un lleuger somriure. El nen va marxar, tornant a la taula on hi havia la seva mare, i jo em vaig incorporar de nou, ara omplert per una emoció inexplicable que oscil·lava entre la carícia de l’amor i la repugnància de ser violat, forçat per un nen petit.
Aquest desembre hem gravat aquest vídeo de Camí trencat. Un enfoc totalment diferent del tema que ens feia gràcia deixar enregistrat d’alguna manera. A trio amb en Nabil El Hajji al baix i en Ferran Isern a la trompeta.
Molt agraïts a l’Arnau Costa (Malandandoo.com), que ens va proposar de gravar aquest pla-seqüència.
Algú ha de perdonar tots els meus pecats,
totes les meves febleses
i tots els meus fracassos.
I ha de perdonar el món
per tota la injustícia
per tota la il·lusió llançada al buit
i tot el dolor que corca els cossos.
Llavors, encara que sigui només per un cop,
ho ha de posar tot en ordre.
Per una vegada tot s’ha de posar en ordre
i fer que el pit de tots els éssers vius s’il·lumini
encara que sigui només un segon
i després tornin els pecats,
la injustícia
i el dolor.
Un segon de llum
al pit de tothom.
Fa unes setmanes vam gravar aquest directe de la cançó Marxar. Per mi és especial pel lloc i pel moment en què ho vam fer. És a sota un arbre on de petits solíem enfilar-nos.
El vídeo està filmat i editat per en Toni López.
Últimament he anat gravant alguns poemes en vídeo. Aquí us deixo la llista de reproducció:
Doncs sí, ja fa un any de Bondat senzilla. El dia que va sortir el disc vaig dormir per primera vegada al nou pis, i aquí continuo, escrivint això. Van venir forces canvis de cop. Un disc serveix per conèixer moltíssima gent i per parlar de moltes coses. Ha set un any de puta mare. En aquest text d’avui, però, sobretot vull donar les gràcies als músics que m’han acompanyat durant aquest temps, l’Albert, en Nabil i l’Esteve, que són els que van gravar el disc amb mi, i també en Ferran, que es va incorporar més tard pels concerts. Ells han fet que soni com sona, tant el disc com els directes. Em fa molt feliç tocar amb ells, és un plaer difícil de descriure, però quan sona bé la cançó, em fa molt feliç. Agrair-los la música i l’esforç.
La vida dóna moltes voltes i ves a saber quins camins ens esperen a cadascú, però ara per ara aquí estem.
I res, amb aquest ja acabo els textos parlant de Bondat senzilla. Després d’aquest revol ja hi ha Tavertet. Un lloc molt recomanable, per cert. Sempre està bé posar-se just a la punta d’un precipici i recordar que vivim ben bé perquè volem.
I que duri.
