Encara tinc les mans,
les ganes de marxar,
l’aire net a la mirada.
Encara tinc el somni,
la veritat per davant,
el temps per veure’t.
Tinc l’estol d’ocells al pit,
el desig d’entrar-te dins,
la vida oberta i lliure.
El temps
em va tancant camins.
Em vaig fent gran
i em vaig torçant.
Però encara tinc les mans.
aquest últim petó.
El setembre passat, abans de que en Toni López marxés cap al Carib a viure la vida, vàrem gravar aquest vídeo a la terrassa de casa l’Ernest. És una cançó que vaig fer al llarg d’uns viatges. La guitarra la vaig composar estant a les muntanyes del sud d’Àustria; havia penjat l’esbós amb el nom de “Les muntanyes d’Àustria“. I la lletra la vaig fer estant (i just al tornar) als Estats Units. El primer vers el tenia clar des del principi: “Al marxar tot se’n va“. Viatjant amb tren o amb bus, al mirar per la finestra, sembla que sigui el paisatge el que marxa cap enrere. Això em feia gràcia perquè de fet, al marxar, les coses s’allunyen de tu i les pots veure des d’una distància nova.
La col·laboració amb l’Ernest Crusats va sorgir del festival benèfic de la Creu Roja “Junts Sumem”, a l’Atlàntida de Vic. Allà jo i ell vàrem actuar junts i aquesta va ser una de les cançons que vam preparar. Des del primer moment vaig pensar que els seus coros hi quedaven genials.
No cal que digui que per mi és tot un orgull poder cantar una cançó amb l’Ernest. El considero un amic important i penso que és un gran artista.
Marxar
Al marxar
tot se’n va
només tens
el que sens
i els records
de la gent
sort n’hi ha
d’estimar
Aquest sol
hi és per tots
tens els ulls
plens de flors
dins el bus
assegut
em sap tan greu
tenir-te lluny
La vida pot
anar només endavant
Sempre estàs
massa enllà
no et puc
arribar a tocar
Vas marxar
i tot se’n va
però sort n’hi ha
d’estimar.
Les paraules que et diuen
són mobles que pesen molt
i els has de portar a sobre l’esquena
com pots.
I has de fer veure que no entens
tot el descampat de pensament
que porten darrere.
Com si no entenguessis
el que volen dir en el fons.
Una gota regalima
tallant la galta;
aixecant la tristesa de la pell.
A dins hi té la guerra
i un silenci contingut,
i el cor hi explota incontrolable;
absolutament sincer.
Dijous passat (10/07/14) van fer un reportatge a El Cabaret Elèctric d’ICat.cat on explicaven el projecte d’Els llibres de Tapís. El podeu escoltar aquí sota:
Penjo també una petita entrevista que m’han fet aquest matí a Olesa Ràdio per parlar de l’actuació que farem amb en Godai Garcia aquest dijous que ve a Olesa de Montserrat. La podeu escoltar AQUÍ.
