Mesclant a l’estudi

En alguna altra ocasió ja he parlat d’en Joel. Amb ell hi he mesclat la majoria de les meves cançons, des d’Ànima de corall fins a Volant. Un grandíssim professional i una persona que m’estimo de mala manera. Ell aguanta totes les meves dèries. Discutim canvis i ajustos fins al mil·límetre. Els moments a l’estudi sempre els visc amb molta intensitat. Per ell és lo habitual, el dia a dia, però per a mi és un moment molt decisiu i especial: la música que en surti m’acompanyarà durant molt temps i, especialment els propers mesos, serà la base de tot el que faci. 

A l’estudi parlem de la música, però la música et porta a parlar de la vida, de les relacions, de tot plegat… El fet d’estar sota pressió fa que les converses siguin diferents també; més sinceres, més de veritat. 

Quan surto de l’estudi estic esgotat. El camí cap a casa sol ser una autopista de nit silenciosa, mentre la ment se m’escapa del cap, descomprimint-se, satisfeta. Si hagués de definir la felicitat, tindria aquesta forma. 

Fa una setmana vàrem estar mesclant “D’on ve la sort?”, el pròxim single que publicaré. Aprofito per dir-vos que els que estigueu subscrits a l’Aixeta la podreu escoltar en primícia unes tres setmanes abans que la resta. Ben aviat!

Meditar

Una cosa que m’ajuda a estar millor és meditar. Tothom busca pau en alguna banda. A mi el món a vegades se’m fa molt estrany, molt absurd. Meditar m’ajuda a calmar les emocions, l’estrés. M’ajuda a prendre decisions. Deu fer uns tres anys vaig fer un retir al Montseny, al centre Dhamma Neru. Una experiència que recomano a tothom. Allà vaig estar deu dies aprenent meditació Vipassana. 
Des d’aleshores ho vaig fent. Sempre que he meditat ha set positiu, sempre m’ha aportat alguna cosa bona. Els dijous quedem amb aquest grup d’amics i meditem una hora plegats. 

Al vídeo ja estem acabant. La veu que sona indica que acabem la meditació vipassana i passem a fer uns minuts de metta bhavana, que consisteix a desitjar felicitat per a tothom i per a persones en concret. 

Hi va haver un temps que em passava pel cap de fer uns concerts-meditació. Quan acabes de meditar tens el cos i els sentits molt sensibles. Notes totes les sensacions, i la música es percep amb molta nitidesa. Pensava en fer 20 minuts de meditació i després un concert de 30 o 40 minuts. 
Mai se sap, en un futur potser trobem l’ocasió de fer-ho. Us semblaria interessant?

ISARD

Tots tenim més d’una persona a dins. Segurament més de 4 o 5. Avui s’estrena aquest single de dues cançons que hem fet amb ISARD. Un projecte paral·lel on hem transformat algunes cançons meves a Hardcore/Punk-Rock.

Aquest estil de música em transporta a la meva adolescència i em dóna una energia que no trobo enlloc més. L’amor té aquesta intensitat, i l’eufòria també.

Juntament amb el Single -que conté ÀNIMA DE CORALL i COR DE BLAT– hem publicat el VIDEOCLIP de Cor de blat.

Aquesta història va néixer de forma imprevista, tocant els temes a una festa d’aniversari, perduts en una casa al mig del bosc. La felicitat col·lectiva ens va empènyer a gravar-ho. Sense més ambició que aquesta; deixar el record d’aquesta versió contundent i elèctrica de les cançons.

FEU-LES CÓRRER, QUE ARRIBIN COM MÉS LLUNY MILLOR.

I que us vagi bé!

Velers cremant ft. Lu Rois en Acústic

Aquí teniu el vídeo en directe de la cançó Velers cremant. Des de que la vam gravar que tenia pendent fer un Live amb la Lu Rois. La distància i les obligacions del dia no ho posaven fàcil, però finalment l’hem pogut fer. I n’ha sortit un dels vídeos més macos que tinc en aquest format.

Com ja és habitual la feina audiovisual ha anat a càrrec de Toni López (Captus Films), que com sempre ha fet un treball impecable.

5 mesos de No m’expliquis merdes

Fa 5 mesos que va sortir No m’expliquis merdes. Em sembla espectacular. Només l’hem pogut tocar un cop en directe, però sort que l’hem pogut tocar un cop; mai havia vist a la penya d’aquesta manera.Em sento molt orgullós d’aquesta cançó, expressa uns sentiments als que em costa molt d’arribar amb paraules. Quan la tocàvem als assajos els hi deia que amb aquesta cançó fèiem justícia. Per mi és com plantar-li cara al món, a la mala sort.
Manifestacions en contra la tristesa!

El principi d’una època

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató. Ell portava un parell o tres d’anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d’aquestes que s’ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial.
Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar “tothom”. La iaia acabava de treure “Les ratlles del banyador” feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d’Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L’estiu següent Oques Grasses traurien “Un dia no sé com”, i Obeses, que havien tret “Obesisme il·lustrat” aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans.
Recordo l’emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar.
És curiós com el futur s’encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú.

L’estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d’enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d’Oques Grasses. Tota una època acabava de començar.

Ara em dóna la sensació que se n’acaba (o en comença) una altra, d’època.

View this post on Instagram

A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató (@edumoratovila ). Ell portava un parell o tres d'anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d'aquestes que s'ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial. Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar "tothom". La iaia acabava de treure "Les ratlles del banyador" feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d'Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L'estiu següent Oques Grasses traurien "Un dia no sé com", i Obeses, que havien tret "Obesisme il·lustrat" aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans. Recordo l'emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar. És curiós com el futur s'encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú. L'estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d'enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d'Oques Grasses. Tota una època acabava de començar. Ara em dóna la sensació que se n'acaba (o en comença) una altra, d'època.

A post shared by Guillem Ramisa (@guillemramisa) on

“Volant” de La Troba Kung-fu

Una cançó que sempre m’ha agradat molt és “Volant”, de La Troba Kung-Fu. Una gran lletra d’en Joan Garriga que em sembla molt inspirada i maca. Amb això d’estar tancat a casa, l’altre dia em va donar per cantar-la, i un cop la vaig tenir vaig decidir experimentar una mica amb el teclat i la percussió.