Fa 5 mesos que va sortir No m’expliquis merdes. Em sembla espectacular. Només l’hem pogut tocar un cop en directe, però sort que l’hem pogut tocar un cop; mai havia vist a la penya d’aquesta manera.Em sento molt orgullós d’aquesta cançó, expressa uns sentiments als que em costa molt d’arribar amb paraules. Quan la tocàvem als assajos els hi deia que amb aquesta cançó fèiem justícia. Per mi és com plantar-li cara al món, a la mala sort.
Manifestacions en contra la tristesa!
A finals del 2011 vaig anar a Menorca a veure en Morató. Ell portava un parell o tres d’anys vivint allà, hi havia anat per dedicar-se al ping-pong; costa de creure, però és així. Un puto crack en Morató, fliparíeu. Em va portar a una cova d’aquestes que s’ha de conèixer el lloc per arribar-hi i va gravar aquest vídeo. Recordo aquells dies de forma molt especial.
Últimament penso bastant en aquesta època, encara havia de començar tot, llavors. Encara havia de triomfar “tothom”. La iaia acabava de treure “Les ratlles del banyador” feia un mes o dos, i eren els primers que realment ho estaven fent. En aquell moment ningú de la nostra generació havia anat més enllà d’Osona: cada pas que feien ens semblava increïble, com si allò fos el màxim on un grup podia arribar. L’estiu següent Oques Grasses traurien “Un dia no sé com”, i Obeses, que havien tret “Obesisme il·lustrat” aquell any, anirien apareixent cada cop més als mitjans.
Recordo l’emoció amb què vivia quan un amic meu sortia per Catalunya Ràdio o Rac 1. Era un gran esdeveniment, un moment important que desmentia el que sempre ens havien dit: que amb la música era impossible triomfar.
És curiós com el futur s’encarrega de desmentir el present gairebé sempre. És curiós el camí que la vida té pensat per cadascú.
L’estiu següent jo faria un viatge per Europa que em canviaria la manera d’enfocar la meva vida, en un moment de baixon total, i en Morató tornaria de Menorca i començaria a treballar de fotògraf als concerts d’Oques Grasses. Tota una època acabava de començar.
Ara em dóna la sensació que se n’acaba (o en comença) una altra, d’època.
Quan res funciona
em queda escriure un poema.
Sempre ha set així.
Escric un poema,
m’enfilo amunt
i deixeu d’existir.
I parlo amb en Leonard Cohen
i meditem i fem un cafè junts.
I us crido que estava molt trist.
Que estava molt trist i ningú se n’adonava.
I que hi ha massa decepció on sou.
Quan res funciona
faig tot això
i me’n vaig a un lloc
on res és tan obtús i impossible com aquí.
On les coses no es fan tan impossibles
i tothom estima més.
La veritat és que m’ho passo molt bé fent aquestes versions, afegint-hi cosetes. Tinc un teclat per aquí casa que li dóna un rollo diferent a tot.
Dimecres passat vaig fer un directe d’Instagram on vaig recitar poemes i vaig tocar algun tema. Hi trobareu algun poema nou i també l’aparició de Godai Garcia, amb qui vam fer una connexió.
Una cançó que sempre m’ha agradat molt és “Volant”, de La Troba Kung-Fu. Una gran lletra d’en Joan Garriga que em sembla molt inspirada i maca. Amb això d’estar tancat a casa, l’altre dia em va donar per cantar-la, i un cop la vaig tenir vaig decidir experimentar una mica amb el teclat i la percussió.
En Toni López és un d’aquests amics que sempre hi ha set, és com les muntanyes de Cabrera i el Pla d’Aiats, sempre estan allà al fons. Ell va ser qui em va ensenyar una guitarra per primera vegada i qui em feia descobrir tota la música nova quan jo encara era un nen. Amb el temps li va néixer la passió per la fotografia i després van venir els vídeos. El cas és que no m’ha parat d’ajudar, aquest tio sempre hi ha set. Suposo que tots teniu algun amic així.
Un dels moments més ben parits de l’any passat va ser quan vam estar gravant el videoclip de No m’expliquis merdes. Per mi el millor que hem fet plegats.
Ho dúiem tot bastant preparat, però érem només ell i jo i això ho complicava tot. Un making of d’aquest videoclip seria guapo de veure.
A la imatge de dalt podeu veure com vam haver d’aguantar la càmera amb el cotxe, perquè en Toni, mentrestant, em feia vent a la cara utilitzant les hèlices del dron. Així semblava que m’enfilava amunt. (Aquestes fotos les va tirar l’Albert Soler, que va venir expressament aquest dia per aguantar un reflector)
Un moment força espectacular del videoclip va ser quan vam gravar l’escena del gorg. L’aigua estava congeladíssima, era 30 de setembre. Vam fer unes primeres proves. Jo sortia tremolant. Ens ho miràvem a la mateixa càmera per saber si havia quedat bé. I no. No havia quedat bé. Es veia la vora del gorg, i l’aigua en aquell punt no era prou profunda. Feia falta entrar més endins, però amb el pal que en Toni duia per aguantar la càmera, no arribava més lluny. Cada cop que féiem una prova jo sortia més fet caldo, tremolava molt perquè aguantar tants minuts fent el mort a l’aigua era duríssim. A la tercera vegada li vaig dir; “Toni tio, tu també t’has de cardar a l’aigua”. No estava previst i no portava banyador, però era l’única manera. Així que es va treure els pantalons i els calçotets i va entrar fins que l’aigua li va arribar per sobre els genolls. Des d’allà sí, vam aconseguir filmar l’escena. Els dos vam sortir tremolant, però ja ho teníem.
Al videoclip hi han moltes més escenes que van ser complicades. El moment que m’alço de terra, per exemple, o el primer cop que surto cap per avall. El podeu mirar aquí.
Una de les coses que té viatjar sol és que no t’has de preocupar gaire per pentinar-te. No t’has de preocupar gaire de res, de fet, perquè ningú et coneix i els seus ulls no et poden jutjar. T’has de preocupar de com te n’ensurts de tot plegat, això sí. Aquí estic no sé exactament a on del Marroc. Quan viatjo sóc molt feliç. Ara que estic tancat a casa em dóna per cardar-vos el rollo sobre tot això, no sé. És com un viatge això d’ara, una mica. Estar sol sempre m’ha agradat bastant, vaig pensant en històries, sempre tinc alguna cosa pendent per escriure. Sempre surt alguna cosa nova. La veritat és que el món és un espectacle, només te l’has de mirar. Aquí al Marroc se’m va acudir d’enviar-li una gravació que tenia al mòbil a la Lu Rois, un arpegi, i d’això en va sortir Velers cremant. I també és on vaig escriure l’estribillo de Dus pau i alguna altra cosa.
Espero que viatgeu molt aquests dies, que us en ‘neu molt lluny de la vostra vida. Aprofiteu ara que no us veu ningú i no us poden dir que aneu despentinats.
Hi ha un paisatge increïble al meu davant:
hi tinc l’oceà Atlàntic,
però un camió s’ha aparcat davant meu
i no me’l deixa veure.
Moure’m per fer-ho
seria espatllar aquest moment màgic
d’escriure a la terrassa d’un bar
amb un paisatge increïble al davant.
I aquí hi ha un missatge,
una paradoxa
que recull alguna cosa d’aquest món.
De l’existència.
Una moralina
que no acabo de saber llegir,
però que il·lustra a la perfecció
alguna cosa.
(Biarritz 07-08-19)
